Publicitat
Publicitat

El geni que va estar a punt de dir-se Olegario

Quan, l’any 1976, Gabriel García Márquez i Mario Vargas Llosa van segellar a cops de puny la seva amistat, cap dels dos encara no era premi Nobel de literatura, però ja formaven part del grup d’escriptors més importants del segle XX en llengua castellana. Tots dos eren igualment ambiciosos i excel·lents, i, per descomptat, tots dos van acabar obtenint el premi, pel qual es van felicitar com a cavallers mentre possiblement recordaven els mocadors amb gel damunt dels ulls de vellut que s’havien fet l’un a l’altre. Només podem lamentar que no es peguessin en algun local de Barcelona, perquè ara podríem organitzar visites literàries a l’indret on van combatre els púgils que havien de convertir-se en llegenda literària.

Ara al supervivent Vargas Llosa li pertoca acomiadar amb paraules ditiràmbiques el seu vell amic i contrincant. I tanmateix, tot el que puguem dir aquests dies -Vargas inclòs- no deixa de ser sobrer: parlar de García Márquez (en aquesta columna no l’anomenarem Gabo) per reiterar que El coronel no tiene quien le escriba, Crónica de una muerte anunciada o, per descomptat, Cien años de soledad són obres mestres de la literatura universal moderna no deixa de ser una redundància.

Aprofitarem, doncs, l’espai per remarcar algunes de les obres considerades menors de García Márquez, en el benentès que les obres menors d’un geni sempre són imprescindibles. Relato de un náufrago, per exemple, exercici a mig camí entre la fantasia i la crònica periodística que va merèixer l’enveja insana de Gore Vidal. El amor en los tiempos del cólera, la primera novel·la que l’autor va publicar després de guanyar el Nobel i que molts crítics van bescantar per cursi, quan ha acomplit el noble paper de servir a molts joves d’arreu del món per intentar lligar, amb desigual fortuna. O la darrera obra publicada pel mestre, Memoria de mis putas tristes, que naturalment no té la força enlluernadora de peces anteriors, però que impressiona per una mena de saviesa descarada que, a cops de tranches de vie, s’enfot admirablement del mort i de qui el vetlla.

Són recomanacions a peu de pàgina, que em permeto d’oferir als lectors d’aquest article que no gosa, perquè depassaria de molt les seves possibilitats, fer una valoració cabal de tota l’esplendor artística i vital que deixa García Márquez darrere seu (sense haver hagut ni tan sols de dimitir com a filocomunista). Consignem, si de cas, que els seus pares el van batejar com a Gabriel al darrer moment, perquè la intenció inicial era que l’infant es digués Olegario. O sigui que deixin de dir-li Gabo els que no van tenir la fortuna de tractar-lo, i visca l’escriptor colombià que es podia haver dit Olegario, o Faulkner, o Hemingway, o Melville. Perquè la gran literatura, americana o no, transcendeix els idiomes per convertir-se en llenguatge de la intel·ligència de la humanitat sencera. Que en prenguin nota els que, com sempre, estan intentant instrumentalitzar el llegat de García Márquez a favor de les seves petiteses.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 22/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF