L'anticatalanisme del PP illenc té algunes cares -poquetes, per falta de creativitat. N'hi ha una de sòrdida, que perviu just devora de la més violenta, ara en estat d'hibernació. N'hi ha una de grotesca, la que es prodiga més.
Poques curolles tenen tanta capacitat d'autocaricatura involuntària com la de l'anticatalanisme grotesc. Basti dir que l'argument central d'aquesta modalitat és el perill que representa per als illencs la voracitat catalana, que en la versió més extrema es materialitzaria en una possible invasió. Per part de qui, ara ho hem sabut: el moviment independentista català conté l'ideal d'un exèrcit propi (?), i en aquest supòsit les Balears serien militarment annexionades als Països Catalans: vet aquí una bona raó per desautoritzar els quintacolumnistes illencs de la unitat de la llengua. Certament, no tots els militants del PP balear signarien el desenllaç de les enquimerades elucubracions dels camarades més neguitosos i bel·ligerants, però comença a ser ingratament sospitós que, de les seves files, no en sorgeixin veus convidant al coneixement, al sentit comú.
Ans al contrari, els seus parlamentaris es llancen de cap a aquesta piscina que ha acabat sent el Parlament de les Illes Balears amb majoria 'popular'. Per majoria absoluta, s'estableix parlamentàriament la inexistència dels Països Catalans en la definició de "realitat cultural, lingüística i històrica compartida entre els seus diferents territoris" (Parlament de Catalunya). La definició no al·ludeix a unitat política ni a submissió de ningú respecte d'un altre. Assenta un fet clar, com aquell que diu que el sol surt per l'Est. Però quan la suspicàcia malvolent esdevé columna vertebral d'una política, la raó naufraga sense remei dins un tassó d'aigua.
