Publicitat
Publicitat

El feixisme del segle XXI

Aquell afinadíssim sismògraf de la societat italiana que va ser Pier Paolo Pasolini escrivia l'any 75 que ja no era possible distingir pel seu aspecte -cos, roba, gestualitat- un jove treballador d'un jove estudiant, un jove feixista d'un jove antifeixista. Entenia aquesta homogeneïtzació com una de les conseqüències de la infecció general del Poder, escrit així, en majúscula. Fins al 1968, deia Pasolini, aquest reconeixement no només era possible, sinó instintiu, automàtic, propi de la saviesa popular.

Acabava l'article, titulat "El vertader feixisme i, per tant, el vertader antifeixisme", recollit després a Scritti corsari , advertint: "Perquè el vell feixisme distingia, encara que fos per mitjà de la degeneració retòrica; mentre que el nou feixisme -que és tota una altra cosa- ja no distingeix més: no és humanísticament retòric, és americanament pragmàtic. La seva finalitat és la reorganització i l'homologació brutalment totalitària del món".

¿Com és, o com serà -si sou optimistes- el feixisme del segle XXI? Sabem que no vendrà amb camisa blava. Sabem que els capellans no duran pistola i crucifix a la faixa. Les creus gammades d'avui dia distreuen la mirada. Els ous de la serp coven a altra banda. Com el reconeixerem?

Som en males condicions per identificar el feixisme; tenim tres dificultats afegides. Primera, paradoxalment, l'heroica resistència dels treballadors i les classes populars espanyoles contra el cop d'Estat i la intervenció italoalemanya: enlloc més es va produir. De Portugal al Danubi, el feixisme va anar fent-se amb el poder sense vertadera oposició, excepte aquí. Aquesta excepció dificulta percebre per on ens pot arribar ara el feixisme.

Segona dificultat: la també excepcionalitat de la barbàrie feixista entre nosaltres, fora de qualsevol conceptualització, impossible de ser compresa des de la racionalitat. Per cada assassinat polític de Mussolini, Franco en va cometre 10.000, han comptat els historiadors.

Tercera dificultat, i tercera excepció: l'actualitat del franquisme. Encara és viu, després de transformar-se infatigablement: autarquia, desarrollismo , democràcia orgànica, monarquia constitucional... Això impedeix veure que podem arribar a viure sota un doble feixisme, en estèreo: el vell franquisme que no és mort i, alhora, un nou feixisme que s'estén arreu, pragmàtic, efectiu, gens declamatori.

Per això és menester aprendre com el feixisme va poder anar amarant i fent-se popular a la Itàlia dels anys 20. Palmiro Togliatti ho explica, a un seminari impartit a Moscou l'any 35, treball preparatori del VII congrés de la Internacional Comunista, on es va proposar la política dels Fronts Populars i definir el feixisme: "El feixisme és una dictadura terrorista no amagada dels elements més reaccionaris, més xovinistes, més imperialistes del capital financer " (cursiva meva).

Sense fer ara esment del món agrari, els tres eixos per on es va introduir el feixisme a Itàlia van ser:

Primer, les lleis derogant la negociació col·lectiva i els convenis laborals: cada treballador era "lliure" per fixar el contracte amb el seu patró. Amb això, els sindicats de classe quedaren automàticament condemnats. En poc temps es buidaren, sense necessitat de cap gest repressiu, i pogué aparèixer el nou sindicalisme corporatiu.

Segon, una campanya llarga i sostinguda de descrèdit contra els partits polítics i el Parlament. El "No ens representen" ja es podia llegir, traduït de l'italià, al cinquè dels Puntos iniciales de Falange Española, l'any 33: " En el Parlamento unos cuantos señores dicen representar a quienes los eligen ", " La mayor parte de los electores no tiene nada de común con los elegidos ", " Los partidos políticos se producen como resultado de una organización política falsa "... Es tractava de desfer la societat, de dissoldre tot el riquíssim teixit associatiu basat en el dret d'associació, en els partits, les cooperatives, les relacions socials, les simples aficions, les necessitats, les idees. Es tractava de desorganitzar, d'esmicolar la societat fins a reduir-la a munió d'individus.

Tercer, la integració d'aquesta massa d'individus en una entitat entusiasta i alienada, educats per la via de l'espectacle: el dopolavoro , l'esport en tant que conformador de públic, les manifestacions i l'esbarjo teatralitzats, el mite de la italianitat imperial romana...

Però res de tot això no passa ara aquí. Ens n'hauríem temut, no?

(Podeu trobar el seminari de Togliatti a: Palmiro Togliatti, Sul fascismo , editat per Laterza, i a Lecciones sobre el fascismo , edició mexicana de l'any 75. Una selecció en català dels discursos de Dimitrov al VII congrés de la Internacional pot cercar-se a biblioteques a: George Dimitrof, El Front Únic contra el feixisme i la guerra , editat el mateix any 35 a Barcelona)

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 24/09/2017

Consultar aquesta edició en PDF