Misc 07/03/2014

A favor de l’Espanya plural

i
Marc Murtra
3 min

En política, com en la resta d’àmbits, hi ha termes que apareixen, es fan servir durant anys i després cauen en desús. Seria el cas de capitalisme popular, glàsnost, thatcherisme, maoisme o més recentment sostenibilitat o Espanya plural. A vegades els termes cauen en desús perquè ja no són rellevants o perquè van associats a un projecte polític fracassat.

Segons la Wikipedia (traducció meva de l’anglès), la credibilitat “es refereix als components objectius i subjectius de la fiabilitat d’una font d’informació o missatge”.

En general tots assignem graus de credibilitat. Sabem instintivament a qui preguntar sobre futbol, moda o menjar. El nostre cervell ens diu automàticament el grau de credibilitat que hem de donar a segons qui quan ens relata la seva última proesa sexual.

Segons Daniel Kahneman (premi Nobel d’economia l’any 2002) al molt recomanable Thinking, fast and slow [Pensant, ràpid i lent], tenim molts elements de judici que funcionen de manera automàtica i sense esforç, via el que ell anomena sistema 1. Aquests automatismes són alhora ajustats pel més conscient, racional i mandrós sistema 2.

En política fem el mateix. Tots assignem quotes de credibilitat a polítics o projectes.

Com es genera la credibilitat? M’aventuro a pensar que identificant la coincidència entre el que es diu i es veu. En la coherència del que es deia ahir, es fa avui i s’argumenta per demà.

Diria que per a pràcticament tots els meus amics catalans el terme Espanya plural és un terme sense credibilitat. Diria, també, que per a la majoria d’aquestes persones el terme federalisme té poca credibilitat.

Puc pensar molts motius per explicar la manca de credibilitat del terme Espanya plural. Segons l’Institut Ramon Llull hi ha més universitats que imparteixen català a França (21), el Regne Unit (21) o Itàlia (13) que a l’Espanya no catalanoparlant (9). Es pot observar el nul interès que suscita el fet que nens valencians no puguin estudiar en valencià o que cap president d’Espanya hagi parlat mai públicament en català.

En general és més fàcil criticar els temes que defensar-los. Està bastant documentat (per exemple, a Bad is stronger than good [El que és dolent és més fort que el que és bo] Baumeister, Bratslavsky, Finkenauer i Vohs) que els cervells dels éssers humans estan dissenyats per donar prioritat a les males notícies. Les amenaces són analitzades amb més atenció i més ràpidament. Això té tot el sentit en un context de pressió evolutiva forta i constant: una amenaça podia menjar-se’ns, i era útil recordar-la.

Dit això, jo trobo elements sòlids per defensar el masegat i gastat terme Espanya plural. I jo, com una part dels catalans (varia segons l’enquesta, pregunta i mostra), veig elements perquè el federalisme sigui creïble.

Vull comparar l’Espanya del 1975 amb la del 2013. El 1975 Espanya era un país on una dona no podia obrir un compte bancari, obtenir passaport, administrar béns, subscriure contractes, disposar d’ingressos salarials o comparèixer en un judici sense autorització marital. On el matrimoni civil i el divorci eren il·legals, l’homosexualitat un delicte i existia censura a la TV, el cinema i la premsa. Un estat on no hi havia cobertura sanitària per a tothom, la gent conduïa havent begut sense problemes, pràcticament no hi havia autopistes i l’educació obligatòria era fins als 13 o 14 anys. La situació política era igual de lamentable, amb un dictador octogenari moribund i un debat polític pobre. El 1975 el PIB per habitant a Espanya era de 14.000 $ i el de l’Argentina de 4.000 $ (dades en dòlars nominals el 2005, font: Economic Research Service).

En una generació tot canvia. Un canvi amb un gran consens i de manera àmpliament pacífica. Tant, que els condicionants del 1975 són avui políticament impensables. El 2013 el PIB per habitant a Espanya era de 24.000 $ i el de l’Argentina de 7.000 $. Parlem d’un estat on malgrat la corrupció, l’atur i gravíssimes disfuncionalitats no hi ha esclats de racisme i les manifestacions més importants es caracteritzen precisament per la seva tolerància. No hi ha brots de terrorisme; l’atur passa del 8% (2008) al 26% (2014) però la delinqüència no puja ( Informe de criminalidad, del 2013). L’estructura social aguanta en gran part per la solidaritat entre famílies i ciutadans.

Si en una generació Espanya va poder fer un canvi consensuat i pacífic tan profund, crec que és gràcies a l’Espanya plural. Si es va ser capaç de trobar el consens necessari per encaixar la Catalunya del 1975 en l’estat espanyol, crec que és possible tornar-lo a trobar. Com el 1975, és principalment un problema de consens i prioritats polítiques.

stats