Misc 24/04/2014

Una falla del sistema literari català

i
Vicenç Villatoro
3 min

Quan pregunten pel món com està la literatura catalana, fa de mal respondre: en literatura, com en tot l’art, no s’hi valen les visions panoràmiques de matriu estadística, no es poden treure mitjanes aritmètiques. Cada obra, cada autor, cada lector és un món i les coses valen per elles mateixes. Però sí que es pot parlar -més enllà o més ençà de les qüestions estètiques- de la salut d’un sistema literari que sí que funciona com un tot, com un joc d’engranatges. Com el tenim, doncs, el sistema literari català? Doncs d’entrada molt bé. Hi ha un gruix important i molt divers d’escriptors competents. I hi ha també un públic lector prou ampli, receptiu i atent. Les dues franges que són essencials, escriptors i lectors, les tenim més que mai. I encara hi ha un altre element positiu: amb visibilitat i reconeixement internacional, també més que mai.

El problema del nostre sistema literari no és ni d’escriptors ni de lectors, sinó de les maneres de connectar els uns amb els altres. No tothom escriu per a tothom. No a tots els lectors els agrada el mateix. Acceptant la frase cervantina que “ no hay libro malo ”, hem de pensar que cada llibre té el seu lector i que cada lector té el seu llibre, però cal que es trobin. I un sistema literari ha de generar sistemes d’intermediació perquè cada lector trobi el llibre que li toca i cada llibre pugui connectar amb el lector al qual pot interessar. Sembla senzill, però no ho és. I en la feblesa d’aquesta intermediació hi ha les falles principals del sistema literari català.

No parlo ara del que podríem anomenar les indústries del llibre, les editorials, les distribuïdores, les llibreries, que han hagut d’afrontar al mateix temps dues crisis: l’econòmica general, que comporta una davallada del consum, i l’específica del sector, sotmès a canvis profunds, també tecnològics, que s’haurien produït igual encara que no s’hagués donat la general. Canvis en els hàbits i els costums entorn de la lectura. Les dues crisis juntes han impactat molt en el nostre sistema literari i han provocat problemes, tot i que s’han generat noves solucions parcials: editorials diferents, convivència de les més grans i de les petites, llibreries més adaptades, i un sistema de lectura pública que s’ha anat consolidant com una de les joies de la corona.

No parlo tampoc de l’etern debat sobre el cànon, una mica metafísic, i que significa una jerarquització dins de la producció i el patrimoni literari del país. Parlo d’una cosa més senzilla: de generar els sistemes per connectar cada llibre amb cada lector, quan els llibres són i han de ser diferents i els lectors també. Com ho fan, això, els sistemes literaris? Doncs endreçant l’oferta, que no vol dir jerarquitzar-la ni uniformar-la ni excloure res, de manera que cada lector sàpiga allò que li va dirigit. Els premis, les col·leccions i els segells editorials, la crítica i fins i tot la universitat, fan que un lector sàpiga que una obra va per ell, perquè ha obtingut un premi i no un altre, ha tingut una crítica positiva o negativa d’un crític de qui es refia (perquè hi està sempre d’acord o perquè no hi està mai) o ha estat publicat en un determinat segell que té una determinada visió de la literatura. Hi ha segells, crítics i premis amb perfils diferents, de més comercials, de més literaris, de més innovadors, o que aposten més per una solidesa clàssica, i això orienta el lector.

En el nostre sistema literari els premis no han definit personalitats estètiques diferents, bona part dels segells més forts són molt eclèctics i no saps què hi trobaràs, la crítica és feble i mal tractada, l’acadèmia tendeix a valorar amb retard l’obra dels autors vius... Hi ha dies que sembla que no hi ha altre criteri per orientar que la llista dels més venuts: o per dir que només és bo el que es ven o per dir que si es ven no pot ser bo. No hi ha prou crítics, premis, segells editorials, prescriptors de capçalera per a lectors que volen coses diferents, cadascú la seva. Els llibreters fan quan poden aquesta feina. Però a la seva manera, esclar, i no n’hi ha prou.

Tenim llibres, perquè tenim escriptors, i tenim lectors. El nostre problema és que es trobin. No tant dir què és bo i què és dolent (això molt sovint va a gustos) sinó dir què és per a qui. Per Sant Jordi no regalem el mateix llibre a tots els nostres amics, perquè sabem que a cadascun li agrada un llibre diferent. Això que fem com podem per Sant Jordi ho ha de fer un sistema literari tot l’any: orientar, connectar, aparellar cada lector amb el seu llibre, cada llibre amb el seu lector.

stats