CORRENTIA
Misc 16/06/2013

Tot esperant la dreta moderada del país

i
Guillem Frontera
2 min

El batle de Palma anuncia la congelació dels imposts i presenta la iniciativa com el principi del compliment d'unes promeses electorals. Vol dir que, enfilat al despatx de batlia, veu una ciutadania d'intel·ligència escassa i esquinçada dignitat. Només a partir d'aquest supòsit un mandatari pot esbossar la coartada que don Mateo ens ha pretès endinsar sense vaselina. L'operació no ha estat tan colorista com la de Mangano a Extremadura -no hi ha cap mallorquí tan coratjut-; així i tot, s'ha lluït.

Don Mateo té la seva penya, en el PP, gent que, escandalitzada pel mal govern general de les grans institucions i per comportaments indecorosos del partit, creu en ell com l'home que pot reconquerir un territori pestilent de corrupció i d'ineptitud -i reimplantar-hi algunes nocions bàsiques de decència i d'eficiència. L'elogi unànime dels seus fans és que aprèn dels errors. Quan els contestes que ja tocaria ser premi Nobel d'alguna cosa, tantes oportunitats ha tengut d'aprendre, t'adrecen la mirada enigmàtica de qui vol que tu sàpigues que ell sap molt més del que pot dir. Te'l presenten com el model de regionalisme conservador, moderat, inserit en la tradició del país, és a dir, la cara entranyable i familiar d'una dreta que no s'hauria d'haver deixat endur a l'aventura per la facció del partit sense arrels en aquest territori.

I és clar que el país necessita una dreta així -és un país de dretes.

(També necessita un centre nacionalista: a l'espera estam de veure si -i com- cristal·litza l'aliança de Melià/Font/Pastor, temptant l'equilibri. Damunt el paper, les altres necessitats estarien cobertes: tot plegat, ben entès, sense entrar en detalls) El país necessita una dreta com la que els fans de don Mateo prediquen que ell representa. Tan ferma és la seva fe, que d'alguna manera et demanen una unça de complicitat i/o comprensió. La resposta, inevitablement, té l'aire de bolero, tu ja voldries estimar-los, ja, però tantes vegades t'han traït, tant s'han deixat estimar per l'altre, etc...

Diríem que el maldestre joc de mans amb què don Mateo Isern ens ha fet l'ullet revela clares mancances per arribar a significar allò que els fans presenten com a realitat imminent. És clar que, si aprèn dels errors, haurem d'esperar que s'equivoqui sovint: l'error com a porta de la saviesa. El país pot esperar tant l'adveniment d'una dreta que comenci a desinfectar les ferides inflingides pel Govern al seu poble i creï les condicions per a la recuperació de la salut i l'autoestima?

Agrairíem totes les respostes plausibles i intel·ligibles. Enguany, si pot ser.

stats