Louis Kahn, un arquitecte influent als anys 60, acostumava a començar un projecte demanant-se què "era", què "volia ser" allò que donava nom al projecte: què és un museu, què una biblioteca; i més encara: què una porta, una finestra, un mur. És un recurs pràctic, que ajuda a defugir prejudicis, a començar de zero; però és també una eina perillosa, si atenem a l'advertència d'Agustín García Calvo, per qui preguntar-se per l'essència és la millor manera de posar allò que ens interessa, no dins la gàbia de la definició, sinó directament en formol.
Encara que Kahn sabia sortir-se'n. Per exemple, demanava: "Què és una escola?, és el lloc on anam, o és el lloc d'on venim?".
Una coneguda paraula de Max Aub, d'origen jueu, com Kahn, ja li havia donat resposta. Aub, de pare alemany i mare francesa, nat ell mateix a París, i escriptor tan valencià com Blasco Ibánez, va dir que hom no és d'allà on neix ni d'allà on viu, sinó d'allà on ha fet el batxillerat. El batxillerat, en general l'escola secundària, és la nostra pàtria. Allò que ens fa anar endavant cap allà d'on som.
Kahn i Aub compartien la vivència jueva d'un temps present que superposa la rememoració i la profecia -vivència que va permetre escriure a Benjamin que a qualsevol moment pot esdevenir la revolució, en tant que memòria redemptora dels oprimits ("qualsevol nit pot sortir el sol" és benjaminià).
Però per nosaltres, els gentils, Kahn i Aub són gent d'altre temps; d'altre temps són els seus instruments mentals, les seves paraules. Què vol dir "anar a escola", ara? No ho sé. En tot cas, no el mateix que deien aquestes paraules altre temps.
Mir vells cartells de la CENU, veig fotografies de les escoles d'en Forteza a la Mallorca republicana, llegesc les pàgines que Joan Comorera, primer secretari del PSUC, mort al penal de Burgos l'any 58, va escriure tancat a la presó de Puerto de Santa María, els anys 34 i 35:
- Mireu -digué l'avi.
Davant d'ells s'aixecava un gran edifici, el més formós, el més atraient, el més radiant del carrer. Era l'Escola. Un Grup Escolar.
- La nostra Escola! -contestà Nuri.
- Visca! -féu Jordi.
- Sí, és la vostra Escola. ¿No hi veieu en ella el vostre pare, la vostra mare? En cada pedra, en cada finestra, en cada porta, en totes les aules, en tots els patis, en tota ella, hi ha la sang del vostre pare, un sospir i una il·lusió de la vostra mare. El treball del vostre pare i l'amor de la vostra mare han creat aquest Grup. L'han creat pensant en ells i en vosaltres. Veient el que ells són i somniant el que volen fer de vosaltres. Ells no el varen tenir, aquest palau. I ara en pateixen. Ells no tingueren ni palau ni cabana. L'Escola els fou regatejada i, també, refusada. I encara se'n dolen. Per l'Escola que ells no tingueren han sofert, car la gent que la podia aixecar s'hi oposava. L'han construïda pedra sobre pedra, amb sang, amb diners i amb llibertat, a força d'anys. I ací la teniu, ara!... És vostra. Sou d'ella; mai més no us en podreu separar. Anys a venir, serà ella la que us haurà fet el que sigueu. I com més anys passin i com més us atanseu a la fi, més recordareu la imatge que ella féu de vosaltres. ( Joan Comorera, L'Avi. Llibre de l'Escola i de la Llar, amb pròleg, fet al penal de Cartagena, de Ventura Gassol, Barcelona 1935. El llibre és traducció d'una edició en castellà, feta a l'Argentina).
A Mallorca se n'aixecaren més de 100, d'escoles, per a una població que no arribava als 300.000 habitants. Quan inauguraren la de Montuïri, el febrer del 35, hi havia a l'entrada un tarongerar, acabat de plantar. El vespre abans de la inauguració, els infants i els mestres, d'amagat, ompliren les joves branques de taronges madures, fermades amb vetes, per poder oferir al sendemà la sorpresa dels primers fruits que donava l'escola. Els altres fruits eren nins i nines amb espardenyes noves i bates blanques, amb un llacet tricolor al coll, que aprenien a llegir i a dutxar-se, a escriure i a anar al vàter (¿quants de vàters hi havia a tot Mallorca, l'any 35?).
Les escoles de la República adreçaven a un món que els senyors no ens han deixat conèixer; però encara avui, maltractades, esbucades, mostren que era possible, que els nostres padrins ho intentaren. Aquestes escoles són el fet cultural més important de la Mallorca del segle XX.
Als batles que feren les escoles, els van matar. Els mestres i picapedrers que les construïren no tornaren a tenir feina. 60.000 mestres nacionals van ser depurats a tot l'Estat. Alguna de les escoles, la van convertir en quarter. A totes elles, i això és més greu, les han convertides en negoci, perquè l'ensenyament i la sanitat van ser lliurats com a botí de guerra a una empresa multinacional, l'Església Catòlica, que no les ha amollades. Quaranta anys més tard, la Constitució dictada pels mateixos senyors consagra l'ensenyament com a negoci.
Són els infants, i no les parets, els qui han patit la pitjor part d'aquest temps. Molts d'ells van haver de deixar l'escola i posar-se a servir o a treballar, de la nit al dia: fills de rojos, orfes en més de 1.500 famílies a la nostra illa, maltractats i humiliats. Els altres, els qui pogueren seguir-hi, quedaren en mans d'aberracions humanes. N'Ovidi ho ha cantat.
Mai no sabrem què hauria estat de la nostra societat si aquelles generacions que es preparaven a les escoles republicanes haguessin ocupat el seu lloc, organitzant, dirigint i servint Mallorca. Ens envolten les conseqüències de la barbàrie dels senyors.
