Publicitat
Publicitat

El dret a autoconsumir energia

Des de fa uns anys els panells solars fotovoltaics han baixat significativament de preu. Si vostè té 15 m de terrat assolellat hi pot instal·lar nou panells per uns 4.000 euros amb capacitat per produir uns 3.000 kWh/any, és a dir, al voltant del 25% del consum d’una llar mitjana catalana. S’estalviaria uns 500 euros a l’any. Per tant, recuperaria la inversió en menys de 7 anys. Atès que el panell solar te una vida útil d’uns 25 anys, s’acabaria estalviant 10.000 euros a preus constants, pel cap baix. Tot això a preus de mercat, sense primes. Si ho ha trobat car, al mercat pot trobar kits solars per 1.000 euros que inclouen les plaques per produir uns 650 kWh/any i un conversor que s’endolla a qualsevol endoll convencional. Et voilà! Estarà autoconsumint l’energia que produeix.

Si no és a casa durant el dia i no té espai per a unes bateries, el més pràctic és abocar l’energia produïda a la xarxa elèctrica i consumir de la xarxa quan ho necessiti. Al final de cada mes, o a final d’any, vostè i la companyia elèctrica es miren quina quantitat ha produït vostè i quina ha consumit, fan el que s’anomena balanç net, i paga o cobra la diferència. Net i polit.

Si la instal·lació és fàcil i barata; si l’estalvi és notable; si les energies renovables ens ajuden a reduir les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle i la nostra altíssima dependència energètica; si el dret d’un ciutadà a decidir d’on vol consumir l’energia sembla d’allò més obvi i democràtic... Com és que no estem tots corrent cap a la botiga? Com és que a Catalunya tenim només uns 248 MW fotovoltaics instal·lats?

Tot i que hi havia legislació sobre això, no és fins al 2011 que es regula l’autoconsum amb claredat, sense citar-lo. Des de llavors, el viacrucis administratiu per donar d’alta les instal·lacions petites millora, però encara té més de catorze passos dolorosos. Un cop superat, encara queden avals i uns quants requisits tècnics perquè la cosa sigui més complicada. Del balanç net, per poder abocar l’energia produïda a la xarxa, i cobrar-la o deixar de pagar-la, encara res.

La nova llei elèctrica del 2013 reconeix finalment l’autoconsum i les seves modalitats. Però falta la regulació fina i els preus. L’ínclit ministre Soria va anunciar al juny que sí, que el regulava... per fer-lo impossible! A més del peatge d’accés que paga tothom, plantejava un peatge “de suport” extra, car, que pagarà per l’energia produïda encara que la consumeixi tota vostè mateix; el balanç net es calcularà diàriament, la pitjor solució per al ciutadà productor; el fet d’impedir a un inspector que entri a casa seva li comportarà una multa desorbitada... Encara no està aprovat, però és demencial.

Mentrestant, Alemanya i Itàlia no només han facilitat l’autoconsum sinó que l’han promogut amb subvencions als ciutadans que s’hi han animat. El resultat és que a Alemanya s’hi han instal·lat, entre el 2010 i el 2012, 15.328 MW fotovoltaics; a Itàlia, 12.883 MW, i a Espanya, 708, poquíssims. A Catalunya, pràcticament res, tot i que cal destacar Lasal del Varador, a Mataró, premi Eurosolar 2013.

És inacceptable, però no hauríem d’esperar ni al novembre ni a l’abril per exercir el nostre dret a autoconsumir. La cooperativa SomEnergia (que ja té més de 13.500 socis) i altres col·lectius proposen tirar pel dret. A més d’aquest moviment social de fons, caldria que el nostre govern posés tots els instruments al seu abast per fer-ho possible. De moment, està indignat i és reivindicatiu, però no planteja mesures, crec.

També necessitem la iniciativa privada. Com la d’aquella empresa mixta, Euskaltel, del 1995, que abans que existís legislació va promoure la banda ampla a Euskadi. Tot i rebre per tot arreu, avui té una quota de mercat del 40%. O aquella mixta navarresa, EHN, nascuda el 1989 per desenvolupar energia eòlica quan ningú en sabia res (avui el 80% de l’energia consumida allà és d’origen renovable). Les nostres petites empreses elèctriques, com Estebanell -que lidera un projecte europeu de xarxes elèctriques intel·ligents- podrien donar un cop de mà. També en podríem crear de noves. Els ajuntaments podrien impulsar petites xarxes que integressin produccions casolanes. De tecnologia en tenim, i autòctona. De coneixement, també. D’iniciativa, espero que també.

En fi, cal una conxorxa en tota regla, com la que vam organitzar per deslliurar-nos del servei militar, per si algú se’n recorda. Ah! I potser caldria saber quin model energètic es proposa per al futur, a mi m’ajudaria a decidir. No esperem a aquella nit de Sisa en què pot sortir el sol, perquè de bon matí, cada dia, ja en tenim, i molt. Aprofitem-lo.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 15/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF