Publicitat
Publicitat

Les dones i el futur de l’Àfrica

El PIB de l’Àfrica està creixent més de pressa que el de cap altre continent. Quan es pregunta pels motors d’aquest creixement, molts s’imaginen productes com el petroli, l’or i el cacau, o indústries com la banca i les telecomunicacions. Jo penso en una dona: Joyce Sandir.

La Joyce és una grangera que cultiva plàtans, verdures i blat de moro en una petita parcel·la de terra de la Tanzània rural. El 2012, quan la vaig conèixer, tot just havia fet la primera collita d’un blat de moro la llavor del qual havia estat adaptada específicament al clima de Tanzània. Fins i tot en un any de mala collita, en què la majoria de les verdures de la Joyce havien mort o s’havien marcit, el blat de moro havia florit. Sense aquella llavor, la seva família hauria pogut passar gana. En canvi, la collita de blat de moro va garantir que tinguessin prou menjar i fins i tot uns ingressos extres que li van permetre pagar l’escola dels seus fills.

L’agricultura és crucial per al futur de l’Àfrica. Els agricultors representen el 70% de la mà d’obra del continent i són la clau per donar pas a un creixement més elevat. Els estudis demostren que augmentar la productivitat agrícola és la millor manera de reduir la pobresa a l’Àfrica subsahariana. De fet, l’agricultura ofereix al continent la millor oportunitat per convertir un cercle viciós de pobresa en un cercle virtuós de desenvolupament. És per això que els líders i els legisladors de tot el continent han declarat el 2014 l’Any Africà de l’Agricultura i la Seguretat Alimentària.

La història de la Joyce és rellevant per una altra raó: perquè és dona.

A la Fundació Gates dedico molt de temps a investigar les diverses maneres que dones i nenes tenen per impulsar el desenvolupament. I estic entenent que, si l’Àfrica vol iniciar una transformació agrícola, primer els països hauran d’eliminar una de les moltes barreres que endarrereixen el sector: una diferència entre gèneres omnipresent.

No és una diferència en el nombre de dones agricultores. De fet, aproximadament la meitat dels grangers de l’Àfrica són dones. El salt està en la productivitat. Arreu del continent les granges gestionades per dones tendeixen a produir menys per hectàrea que les gestionades per homes.

Es té notícia d’aquesta diferència entre gèneres almenys des del 2011, però només dades limitades sobre el seu abast i les seves causes. Per ajudar-nos a entendre millor el problema, el Banc Mundial i l’organització ONE han fet una anàlisi sense precedents dels reptes que afronten les dones agricultores. El seu informe subratlla des del principi una crua realitat: la diferència entre gèneres és real, i en alguns casos és extrema. Si comparem dones i homes agricultors amb terres de dimensions i característiques similars, el salt productiu pot arribar fins al 66%, com en el cas del Níger.

Abans els experts creien que les granges gestionades per dones produïen menys perquè tenien menys accés a fertilitzants, aigua i fins i tot informació. Però ara sabem que la història és molt més complicada. El salt de productivitat es manté encara que les dones tinguin el mateix accés a aquests elements. Les causes reals -que varien entre països- deriven de normes culturals arrelades que no permeten a les dones assolir el seu màxim potencial.

Per exemple, l’estudi va descobrir que les dones s’enfronten a més obstacles per obtenir mà d’obra. També solen estar més dedicades que els homes als nens i la casa, i això no els permet dedicar tant de temps a la granja o fins i tot a supervisar treballadors. El problema s’agreuja perquè les dones també tendeixen a tenir menys ingressos per contractar personal.

Afortunadament les noves dades no es limiten a posar sobre el mapa la complexitat i profunditat del problema, sinó que també apunten possibles polítiques de gènere que ajudarien a fer que es complissin les expectatives de tots els grangers de l’Àfrica.

En alguns llocs això podria implicar ensenyar als encarregats de l’extensió agrícola a comunicar-se millor amb la dona de la granja, o encoratjar-los a visitar les cases quan hi hagi més probabilitats que les dones hi siguin. En altres casos pot voler dir incrementar l’accés de les dones al mercat o introduir eines que els estalviïn feina i les ajudin a treure el màxim profit de la seva terra. També pot requerir establir guarderies a la comunitat per donar a les dones l’opció de passar més temps a la granja. En tots els casos farà falta que els legisladors africans comencin a reconèixer les agricultores com els socis econòmics essencials que són.

Aquest juny líders de tota l’Àfrica es trobaran a Malabo, a Guinea Equatorial, per establir l’agenda política agrícola de la pròxima dècada. Si es vol que el sector assoleixi les seves promeses, i si es pretén que el creixement econòmic del continent continuï, els legisladors han de tenir en compte les necessitats de persones com la Joyce. La seva és una història d’èxits que pot i ha de repetir-se arreu del continent.

Copyright Project Syndicate

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 22/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF