19/08/2017

La difícil resposta al terrorisme jihadista

4 min

Les malalties físiques i les socials tenen certes característiques comunes. En general, quan et sorprèn una malaltia greu és com si t’hagués envaït un enemic, perquè de sobte t’atrapa quelcom que no havies buscat ni previst. Si el diagnòstic és fàcil i es tracta d’una malaltia freqüent, el tractament també sol ser millor. Per contra, si es tracta d’una malaltia rara o poc coneguda, el tractament es fa molt més difícil.

Les malalties socials -si és que es poden anomenar així, encara que soc conscient que la terminologia és discutible per ella mateixa-, quan són greus, afecten les persones de tal manera que les inhabiliten per dur una vida normal, ja que els produeixen greus trastorns. L’alcoholisme, la drogoaddicció i fins i tot la violència es podrien definir com a tals. El procés de predicció i de cura d’aquestes conductes quan ja són manifestes és similar al de les malalties físiques: com més freqüents i conegudes són, més fàcils resulten de diagnosticar, mentre que els casos més aïllats es fan molt més difícils d’afrontar. En el camp específic de la delinqüència ens preguntem què hi ha d’individual o de patològic en aquests casos i quin paper hi juga l’entorn. En termes planers, diríem que la qüestió se centra en si una persona neix o té certa disposició a delinquir, o si són les circumstàncies de la vida i el seu entorn el que determinen la seva conducta delictiva.

El terrorisme jihadista, mirat des d’aquesta perspectiva, no és una malaltia, és una conducta que atempta contra els valors humans més elementals i que no té cap tipus de justificació. Però els que assumeixen altres valors, els que s’han radicalitzat, aquells que actuen emparats per la defensa d’una ideologia, no són sempre homogenis i, en conseqüència, són molt més difícils de diagnosticar i per tant de tractar. És un enemic difús però compacte del qual sabem poca cosa, però que produeix un dany immens i que s’ha convertit sens dubte en l’amenaça més important dels nostres temps.

Encara que hi ha casos previs, probablement podem situar l’amenaça terrorista del segle XXI a partir de l’atemptat de les Torres Bessones, el 2001. Anys després, ens queden pocs dubtes sobre la responsabilitat de l’organització terrorista Al-Qaida en els fets, però els dinou segrestadors suïcides morts implicats en la massacre eren ben diferents els uns dels altres, cosa que també ha passat amb els autors dels atemptats que s’han succeït des d’aleshores. Mohamed Atta, per exemple, pilot i un dels principals membres de la cèl·lula de l’11-S, es va graduar en arquitectura al Caire. Era un estudiant brillant que posteriorment va continuar els estudis a Hamburg i als EUA, de manera que la seva radicalització no va tenir res a veure amb problemes socioeconòmics. En el cas, per exemple, de l’atemptat a França a la redacció de Charlie Hebdo, l’autor principal havia nascut a París i crescut a Rennes; amb antecedents penals, el que en realitat l’havia radicalitzat havia estat el seu pas per la presó. En altres atemptats, els seus perpetradors no tenien antecedents o bé ni tan sols se’ls coneixia una excessiva religiositat. Els autors de l’atemptat de Barcelona, d’altra banda, eren molt joves i aparentment estaven integrats en una localitat com Ripoll, que té ben poc a veure amb la banlieue de París. En aquest sentit, es fa difícil, doncs, establir un perfil unitari del terrorista jihadista.

És cert que fa temps que es coneixia el risc que corria Barcelona -afortunadament la majoria de ciutadans no ens assabentem de moltes de les amenaces-, però no és menys cert que la seguretat total no existeix. Quan passen aquestes coses sempre apareixen errors o situacions que apunten al fet que potser s’haurien pogut evitar o detectar millor. Però no ens equivoquem en el diagnòstic: l’enemic no és a dins. La meva impressió és que els diferents cossos i forces de seguretat del país porten molt de temps preparant-se per a un eventual atac i vull pensar que la resposta, malgrat les dificultats, ha estat coordinada i eficaç. Potser també haurem après que en la seguretat global hi estem tots implicats i que no hi poden haver reserves. I en qualsevol cas, també destaca l’excel·lent professionalitat dels Mossos d’Esquadra, que han evitat mals majors.

Però si la prevenció és difícil, el tractament ja em sembla gairebé inabastable. Després de l’actuació policial vindrà la judicial, amb un sistema penal aparentment inútil per a aquests casos. Quina amenaça es pot llançar sobre uns terroristes que estan “en guerra” i als quals no els importa morir? La pena de presó sembla gairebé banal. No vull semblar pessimista, però en aquesta qüestió sí que ens veiem forçats a fer una reflexió molt més profunda sobre com tractar la delinqüència per convicció, com contrarestar determinats valors inassumibles en democràcia, com integrar, adaptar, reinserir aquells que no ho volen... però també com evitar convertir-nos en creadors de Guantánamos.

Per acabar, tan sols voldria afegir que el lema “No tenim por” reflecteix com cap altre el rebuig de Barcelona de viure dominada per la por. En una societat en què el binomi llibertat-seguretat té el risc de decantar-se a favor d’aquest últim, per a mi té un valor infinit la defensa de la llibertat.

stats