Publicitat
Publicitat

La desigualtat, malaltia d'avui (1)

La realitat i la investigació acadèmica ens permeten afirmar que la desigualtat està assassinant el capitalisme. Si continua la seva tendència actual, la lògica desigualitària del capitalisme financer acabarà xocant amb la lògica igualitària de la democràcia.

En aquest sentit, el fet més destacat és la polarització de la desigualtat en els extrems de l'escala de la distribució de la renda. D'una banda, s'observa una intensa acumulació de la renda en el 10 per cent de més rics i, alhora, un fort procés de concentració de la renda en els més rics dels rics. De l'altra, la renda s'estanca o disminueix en el decil inferior, en el 10 per cent dels més pobres. Per a la resta de grups socials, la distribució de la renda s'ha mantingut relativament similar en el cas dels països de la Unió Europea, i també, encara que amb menys importància, als EUA. Aquest escenari tendeix a cronificar-se: com que la riquesa s'acumula amb més intensitat en uns pocs, la desigualtat esdevé la malaltia del nostre temps.

En el cas d'Espanya, l'evolució de la desigualtat segueix la pauta, tot i que mostra més deteriorament que el que ha tingut lloc en els altres països de la UE. Al seu torn, la dinàmica de la desigualtat a Europa ha seguit un perfil similar al dels Estats Units. En una perspectiva històrica, entre el 1917 i la Segona Guerra Mundial la desigualtat va ser màxima, i va assolir el màxim en els anys immediats a la crisi del 1929, que va donar lloc a la Gran Recessió dels trenta. A partir d'inicis dels anys vuitanta del segle passat, la desigualtat va tornar amb força, i va assolir el seu màxim just abans de la crisi del 2007 i de la Gran Recessió que la va seguir.

Les causes de l'època d' igualació que es va produir després de la Segona Guerra Mundial van ser, d'una banda, les polítiques d'igualtat -el New Deal als Estats Units i l'estat del benestar a Europa- i, de l'altra, les polítiques de control de les finances i la separació radical entre banca de dipòsits minorista i banca de negocis. Aquesta doble política va permetre fomentar una etapa de fort creixement econòmic i estabilitat financera i, a més, va fer retrocedir la desigualtat que havia provocat el xoc entre capitalisme i democràcia en el primer terç del segle XX. Vista des del moment actual, aquesta època d'igualació de rendes i riquesa que es va produir a mig segle i que va dels anys 40 als 70 del segle passat sembla haver estat un somni, una època excepcional que pot no tenir continuïtat.

Judt va definir amb precisió l'efecte de la desigualtat en el funcionament de la societat quan va afirmar que "és corrosiva", en la mesura que "corromp les societats des de dins". En efecte, hi ha una evidència empírica creixent que la desigualtat disminueix la igualtat d'oportunitats, redueix la mobilitat intergeneracional, escurça l'esperança de vida, augmenta els trastorns mentals, la delinqüència, els embarassos prematurs i és causa de moltes més manifestacions de problemes socials patològics.

Quan a la desigualtat de la renda se li uneix, com hem assenyalat, la desigualtat en la distribució de la riquesa, l'impacte encara és més intens. Les elits afavorides per l'acumulació de la renda i la riquesa acostumen a desenvolupar una forta insensibilitat pels costos humans i la pèrdua de benestar dels més dèbils. Aquesta corrupció dels sentiments morals ha provocat una fallida moral de l'economia de mercat de dimensions globals i impredictibles. Cal recordar que el fonament moral i ètic del capitalisme va ser una condició essencial per a la defensa que en van fer els seus primers valedors. A La teoria dels sentiments morals, Adam Smith va parlar del "principi moral de la simpatia" com d'una mena de cola indispensable perquè la recerca de l'interès privat aconsegueixi conciliar-se amb l'interès general o el bé comú de la societat, o, com avui en diem, amb el benestar social.

La desigualtat fractura altres fonaments bàsics de la nostra societat. Per la teoria econòmica, com més gran és la disposició a pagar d'una persona, més gran és la utilitat d'aquest bé per a aquesta persona. Però aquesta disposició a pagar no ha de mesurar-se necessàriament en termes de diners. El temps d'espera, la cua, allò que una persona està disposada a fer per tenir accés a un bé -ja sigui una entrada per a un esdeveniment esportiu o per a una operació de cirurgia-, és una altra manera d'apreciar la valoració de la utilitat. En aquest sentit, la generalització del copagament per a l'accés a serveis públics bàsics pot trencar la condició de ciutadania, fonament essencial d'una societat democràtica, però també d'una economia eficient. El mateix passa amb l'educació i el principi d'igualtat d'oportunitats.

A més, malgrat que algunes anàlisis teòriques sostenen que la desigualtat és bona per al creixement econòmic perquè actua com un incentiu, hi ha una àmplia evidència empírica que nivells de desigualtat com els que estem vivint accentuen la inestabilitat macroeconòmica, fan més volàtil el cicle econòmic i afavoreixen l'aparició de bombolles i crisis recurrents. La via a través de la qual la desigualtat perjudica l'eficiència de l'economia és, en gran mesura, l'impacte que té sobre la igualtat d'oportunitats, ja que impedeix l'assignació eficient dels recursos humans i minva la mobilitat social que és a la base del dinamisme del capitalisme. Dit d'una altra manera, la desigualtat extrema aboca l'economia cap a un capitalisme aristocràtic de tipus feudal.

Finalment, la història política ens diu que la desigualtat és també un sensible indicador anticipat de potencials successos i desordres polítics. Els interessats en aquesta dinàmica trobaran intel·lectualment suggestiva la lectura de l'assaig d'Albert O. Hirschman De l'economia a la política i més enllà, sobre les relacions entre economia i política que són intervingudes per la desigualtat.

[La segona part d'aquest article es publicarà demà]

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 24/09/2017

Consultar aquesta edició en PDF