Opinió 15/04/2014

14 d’abril

i
Andreu Grimalt
3 min

Ahir es commemorava el 83è aniversari de la proclamació de la segona república espanyola, una efemèride que cada cop és menys l’enyorança de quatre rojos arreplegats i passats de moda i més un dia en el qual reivindicar els valors que la feren possible. No cauré en el simplisme d’afirmar, com fan alguns, que la proclamació d’una hipotètica tercera república a l’estat espanyol seria la solució a tots els mals actuals, però crec fermament que pot ser una passa important per recuperar la confiança en un sistema que, ara per ara, només podem qualificar d’anacrònic i immobilista.

Girant la ullada cap enrere, aquell breu període de la nostra història va suposar el major intent de transformació social i política d’una Espanya malalta i anquilosada; un intent que no es limitava a un canvi de règim (monarquia per república), sinó que aspirava a modernitzar un país ancorat en el segle XIX, desgastat per les inútils guerres colonials i per la incompetència i la manca de visió de futur dels cacics que dominaven el sistema productiu. Tampoc es poden obviar altres aspectes sense els quals no es pot copsar la magnitud del fenomen: els anys de dictadura de Primo de Rivera, la manca de llibertats, l’elevada incultura i l’analfabetisme generalitzat... i l’ambició i empenta d’una part significativa de la població que demanava un canvi en la manera de fer les coses.

I segurament aquesta empenta, aquesta voluntat d’assolir canvis vertiginosos però necessaris, fou en part causa de la seva ràpida caiguda. Com escrivia un company d’ El Periscopi, “massa llibertats per a un poble captiu, massa rapidesa en els canvis socials per a una societat escleròtica”. Hem de tenir en compte que la gran majoria de la població espanyola vivia miserablement, encadenada a una terra que no li pertanyia i incapaç d’albirar un esdevenidor distint (ni per a ells ni per als seus fills), gràcies sobretot al paper de la totpoderosa església catòlica, encarregada de transmetre i reproduir la resignació cristiana d’acceptar que les coses són com són per voluntat de déu.

Per tant, la imprescindible modernització es topà també amb l’oposició d’aquells que controlaven el poder econòmic, polític i moral. No podien acceptar que s’apostàs pels valors de la democràcia real, per la igualtat i per la justícia social, o que es parlàs de ciutadans lliures o de participació política. En definitiva, no volien acabar amb el subdesenvolupament que els garantia continuar a la cúpula.

Avui, aquells valors republicans tenen més vigència que mai. Davant de la desafecció política, del triomf del capital sobre les persones, de l’increment de la pobresa i de les desigualtats, dels barroers intents d’acabar amb l’estat del benestar a cops de tisores i privatitzacions, de la corrupció, de la fi de la llibertat d’expressió, del benefici econòmic com a únic objectiu... tenen més sentit que mai les reivindicacions de la majoria de la societat, cada cop més conscient de la necessitat d’un canvi de rumb que garanteixi la igualtat d’oportunitats i la possibilitat de somiar en un futur millor.

I avui, com llavors, l’eina fonamental del canvi ha de ser l’educació, entesa en els seus termes d’universal, pública, gratuïta i laica. No és, per descomptat, l’únic instrument (sanitat, serveis socials, treball digne, distribució de la riquesa...), però per acabar amb aquesta crisi sistèmica i lluitar contra els abusos i les desigualtats és imprescindible un sistema educatiu fort, estable i cohesionador. En aquest sentit, no puc més que subscriure totalment el manifest que han signat 13 entitats de les Illes relacionades amb el sistema educatiu en el qual es reclama “millorar i donar estabilitat al nostre sistema educatiu, al marge de l’alternança política, i aconseguir que la comunitat educativa, la societat en general i els partits polítics en particular es posin d’acord per aconseguir una educació entesa com a servei públic, de qualitat i compensadora de les desigualtats socials”.

Tornant al tema, fa només un parell d’anys, tots, republicans inclosos, sabíem que la celebració d’un referèndum que decidís entre monarquia i república s’inclinaria pel manteniment de l’ statu quo. Ara no n’estic tan segur. La pèrdua de credibilitat de la corona (escàndols del rei, corrupteles familiars...) reclama un debat tranquil i serè sobre la reforma constitucional, que abasti des del canvi de règim fins a la qüestió territorial, passant per garantir uns drets que crèiem assegurats però que, malauradament, estan en perill.

Molts s’escuden darrere el no és el moment, adduint que hi ha problemes més importants a resoldre. Probablement és cert, però no hem d’oblidar que la constitució és el marc on es juga el partit, que fou redactada en un temps completament distint i que és cada cop més forta la sensació que, a canvi de les llibertats assolides, deixàrem que el mànec de la paella continuàs en les mateixes mans.

stats