La crisi de les grans ciutats

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsTotes les grans ciutats del món travessen una hora de perill. A París, que tal vegada és la que lluita amb més avantatge, es troben ja habitacions per llogar sense necessitat de pagar traspassos. A Berlín i a Viena hi ha un gros superàvit d’habitatges... Hem passat de la crisi de l’allotjament que va néixer amb la guerra a la crisi del desallotjament. No ens podem estranyar. Les grans ciutats eren projectades per a créixer indefinidament. No diu res en contra el fet que els municipis fessin plans d’eixample que els resultessin inservibles pocs anys després, per culpa de llur falta de previsió. En canvi, l’economia municipal, la febre constructiva dels particulars, els somnis i les follies de totes les ciutats, comptaven d’una manera implícita de vegades, però sempre efectiva, amb un increment continu de la població. Només que la ciutat s’estacionés, havia de venir la bancarrota o almenys l’angúnia. I l’angúnia ja ha vingut. La gent del camp experimenta com sempre l’atracció de la gran ciutat sensual i lluminosa. Encara hi ha un nombre de persones que s’estimen més de passar gana tot passejant pels carrers animats i febricitants que no pas de menjar llegums tendres i verdures fresques en un racó de món, pacífic i solitari. Però la depressió econòmica desanima fins aquestes tristes papallones... I tanmateix, una ciutat que ja no creix i que ja no ambiciona créixer ha d’ésser una cosa ben amable i pot esdevenir una cosa molt bella. En les ciutats com en els individus, l’afany que pot ennoblir-los sovint els degrada i gairebé sempre els enlletgeix. La bellesa no és possible sense una mena o altra d’equilibri, i en la creixença hi ha sempre desproporcions, impertinències i barroeries, com en tota llei d’arribisme. Almenys, si Barcelona ha de fer una aturada, que li serveixi per purificar-se, retrobar-se i ennoblir-se.