Que l’estat espanyol és percebut com a molt corrupte en el context dels països desenvolupats no és una notícia. Tampoc no ho és, relativament, que les Illes Balears acumulin dins ell el major nombre de casos de corrupció de la història espanyola recent. El que ens hauria de preocupar és la corrupció que ve.
No fa gaire l’ARA Balears es va fer ressò d’un estudi de la consultoria Deloitte que pronosticava una ràpida reaparició del paisatge de grues i d’obres a l’Arxipèlag i aquest renaixement de l’economia del totxo ja ha estat saludat en les portades dels diaris locals -curiosament, tots el mèrits de la reducció de l’atur s’atribueixen a la temporada turística. Arribam a aquest punt, enmig de promeses de pactes per regenerar la vida pública, de pactes entre partits responsables amb aquest objectiu. No obstant això, sembla que ningú no ha caigut que hi arribam sense haver reformat el finançament dels municipis, que continuen depenent de les llicències d’obres i dels imposts que graven la transmissió de béns immobles. Som a punt, segons sembla, d’entrar en un nou cicle que serà molt semblant a l’anterior. O, per ventura, més intens. Un dels llegats de la legislatura de Bauzá serà un entramat legislatiu que facilita la construcció fins a límits no fa gaire impensables. No es pot negar que la crisi haurà estat ben productiva.
El cas és que les elits econòmiques es mostren molt satisfetes amb el rumb que du l’economia des de la seva asèpsia ideològica que els permet emetre dictàmens estrictament tècnics, nets de qualsevol connotació politicopartidista. Són persones com el nou president d’El Corte Inglés, candidat de Falange Espanyola en tres ocasions, acompanyat en un lloc destacat de l’organigrama dels grans magatzems per Manuel Pizarro, que entrà al PP avalat amb les firmes d’Aznar i de Rajoy, a qui acompanyà de número dos en les eleccions de 2008. I què hem de dir del plorat Emilo Botín, que dies abans de morir manifestava la seva gran preocupació per Podem i per la unitat d’Espanya. O, per fer una mirada més pròxima, de Simón Pedro Barceló, exsenador del PP, o d’Abel Matutes, exministre i excomissari europeu. Això són els famosos mercats. El punt central de la seva doctrina és que, perquè ens vagi bé a tots, els ha d’anar bé a ells, així sense cap condició més.
Mentre uns van tan esponerosos, tenim la crisi de la UGT-Balears -dos secretaris generals han partit en un any- que ens mostra un sindicat arruïnat econòmicament. El moviment obrer agonitza sense que neixin, com sí ha succeït en la instància política, alternatives de relleu. En l’esfera educativa, ha sorgit l’Assemblea de Docents, però més que una organització és un moviment social i, quan intenta assumir rols d’organització, palesa les seves limitacions per fer-se valer com a interlocutor. Queda per veure, si a la ruïna econòmica del sindicat socialista, d’aquí a molt poc no hi haurem de sumar l’ensorrament electoral del fins ara sindicat més potent en l’àmbit de l’ensenyament.
Prendre notes de les coses que passen no és una bona recepta per combatre el pessimisme. Per ventura és per això que, encara que ho veig positiu, no acabi de considerar bon senyal la notícia que els productes de la terra opten per l’etiquetatge en català. Pot ser que la llengua afegeixi un plus de “lo nostro” a l’objecte enmig d’una allau d’altres productes moderns i internacionals etiquetats en altres llengües. Aquest és el lloc on li agradaria veure-la confinada al senyor Bauzá, amb les sobrassades i que no en surti cap a les tauletes o els mòbils. Bé està que s’etiqueti en català la gastronomia nostrada, però si la cosa queda aquí és més aviat indici pregó d’una agonia preocupant.
