Publicitat
Publicitat

ABANS D'ARA

Un concert memorable

De la crítica de Sebastià Benet (Barcelona, 1926-2013) a Serra d'Or de l'abril del 1963. No tenia pèls a la llengua, aquest expert en música que va morir fa tot just quaranta dies.

L'Orquestra Municipal de Barcelona segueix donant els habituals concerts matinals, amb el Palau ple d'un públic que se satisfà amb facilitat, i els concerts nocturns, quatre divendres cada temporada, amb un públic tal volta menys entusiasta, però tampoc gens exigent. [...]

El tercer concert d'hivern fou realment memorable. S'inicià amb una discutible versió d'un preludi de Coral per a orgue, de J.S. Bach, batejat amb el títol de Coral variat , sense que el programa indiqués cap circumstància de l'atemptat. [...] Altra cosa va ésser en el Concert per a violí, de Bartok: el caos fou complet, constantment semblava que el naufragi de l'orquestra era imminent, [...] Però on la interpretació arribà a extrems inqualificables, fou en la Tercera Simfonia de Brahms: desafinació, poc so de la corda, notes falses de les trompes, desajustament general i, en els millors moments, grisor, desgana i esmorteïment, apatia i desinterès. L'obra és coneguda, i el públic s'adonà del desastre; una petita part es va atrevir a protestar i tot. Però evidentment tots devíem estar equivocats: com sempre, la premsa va posar les coses al seu lloc, i ens vam poder convèncer, l'endemà, que havíem fruït d'una audició altament satisfactòria.

Sembla que les circumstàncies del nostre país es van estabilitzant i que es comença a generalitzar l'aplicació de criteris europeus, amplis, oberts i realistes. Musicalment, però, estem instal·lats en un decadent provincianisme en què es troben molt bé la majoria dels nostres músics, després d'un procés del qual no són pas totalment responsables. Però ha arribat el moment en què no podem defugir la reflexió. La llei del mínim esforç ja no serveix. Cal ésser exigent amb un mateix i veure la conveniència que, des dels directors fins al públic, es practiqui una fonamentada exigència, necessària per a mantenir-se en un nivell digne, que és el mínim que podríem demanar. Continuar pel camí que seguim és una posició suïcida que no podem admetre.