Som una colònia. No una colònia espanyola, exactament. Els espanyols estan tan colonitzats com nosaltres. I en són tan poc conscients com nosaltres. Dels 8.124 milions que es facturaren en turisme a les Illes Balears, més de la meitat, 4.496, quedaren fora, a l’estranger, segons dades de l’Enquesta de Despesa Turística que publicà DM aquesta setmana. Comparau la xifra amb els 1.483 milions de dèficit fiscal. Ja se sap com funciona això del turisme: uns (la colònia) posen les matèries primeres i la mà d’obra; i les metròpolis, la tecnologia, els serveis, la comercialització. Està clar qui s’endú la major part dels beneficis.
S’entén que bona part de la política turística del Govern balear consisteixi a fer reverències als grans operadors europeus i a estar atents a qualsevol cosa que demanin, ens agradi més o ens agradi manco. Només un boig plantejaria declarar-los la guerra, però ¿no hi podria haver un departament dedicat a pensar com aconseguir prestar nosaltres alguns d’aquests serveis que ara ofereixen en exclusivitat les metròpolis i a incentivar la creació d’empreses que els desenvolupassin? Això duria una mica més de feina que reclamar, dia sí, dia també, unes balances comercials més equilibrades -que no dic que s’hagi de deixar de fer- i, per ventura, a mitjan i llarg termini podria ser més profitós. Ells, els grans operadors, no estan tampoc -encara- en condicions de declarar-nos una guerra oberta. Durant el conflicte de l’ecotaxa, en què s’involucraren de ple, hagueren de reconèixer al Frankfurter Allgemeine Zeitung que no hi havia a tot Europa capacitat hotelera com per acollir tots els turistes que venien a les Balears. En llegir-ho, comprengueren millor què vol dir ser “una destinació refugi”.
Mentre no es reaccioni, totes les discussions sobre quin model turístic volem seran tertúlies de saló, perquè el model turístic -el bessó de la política balear i el que determina la resta- ens ho decideixen en gran mesura fora. Ha estat sempre així, perquè foren ells i no nosaltres els que “inventaren” el turisme. No obstant això, recordar-ho de tant en tant no està gaire malament. Serveix per entendre per què José Ramón Bauzá ha eliminat de la Llei de comerç la molesta obligació per als establiments d’oferir informació en almanco una de les llengües oficials de la comunitat autònoma. Ajuda a comprendre la reflexió que ha conduït el conseller de Turisme a pensar que ara no era el millor moment per posar en marxa la campanya contra el turisme de gatera al mercat britànic, una campanya que fa tan sols setmanes era d’una urgència absoluta, impostergable. Ara creu que millor és no remenar la qüestió, a pesar que tots els mitjans d’Europa es fan ressò del que vénen a fer per aquí molts dels seus joves.
El nacionalisme espanyol de Bauzá és de pacotilla, de fanfarró que es cura el complex d’inferioritat abusant dels més dèbils -els catalanoparlants en són uns, però ni de prop els únics-, però que acota el cap sense cap mania davant els autèntics poderosos. En realitat, com demostra el penós ús que en fa, tampoc li importa gaire la llengua espanyola. Segurament, els que li escriuen el guió li dirien que no entenem el procés de globalització. Segurament, però ells, tampoc. El que passa aquí amb el turisme és molt anterior a la caiguda del mur de Berlín i a la desaparició del bloc comunista. Per cert, tampoc l’hem sentit parlar sobre com afectarà la crisi entre Occident i Rússia el que ell ha considerat fins ara un objectiu prioritari de la seva política: el turisme rus. Podem imaginar què farà. La mateixa setmana que Rússia s’annexionava Crimea ell partia de viatge a Moscou.
