Misc 02/09/2014

La cançó del setembre

i
Empar Moliner
2 min

Durant les vacances (i remarco que he escrit Durant amb t final) han fet obres a les estacions dels Ferrocarrils Catalans. A la de Plaça Catalunya, per exemple, o a la de Sant Cugat. Aprofitaven que a l’agost hi ha menys viatgers, perquè hi ha qui fa vacances.

Alguns dies de cada dia d’aquest agost, a les nou del matí menys set o vuit minuts, passava corrent per darrere de l’estació de Sant Cugat, allà on hi ha la parada de taxis. Era el moment en què els treballadors (paletes, encofradors, manobres...) es canviaven de roba per començar a treballar a les nou. Ho feien allà al carrer, perquè no tenien garites. Jo els veia. Avui ja no hi són. Ja han acabat.

Hi havia homes grans i homes joves. Només homes. Per això es despullaven amb aquesta barreja de franquesa i vergonya. N’hi havia un, d’uns vint-i-tres anys, que es canviava sempre de cara a la paret. Es quedava en calçotets (uns calçotets bòxer) per, tot seguit, posar-se la granota. D’esquena, devia pensar que guanyava anonimat, perquè no se li veia la cara. Solia dur calçotets negres (vaig observar que servien per a més d’un dia) que potser li havia comprat la mare. N’hi havia un altre, aquest d’uns cinquanta anys, molt panxut, pelut i jovial. Feia sempre bromes sobre el seu atractiu sexual, amb una alegria que en el fons segur que era sexi. Es picava la panxa (l’acceptava) com si fos un meló i deixava anar frases sobre el que dirien les dones si el veiessin. El que era divertit i transgressor, de l’escena, és que eren un grup nombrós i heterogeni i que cap d’ells esperava ser vist. Com a les pel·lícules porno amateurs o com als falsos reportatges on la il·lusió de l’espectador és pensar que els actors no saben que els veuen. Jo passava corrents per allà, afluixava el pas i els mirava i els sentia. Ells ni paraven esment en mi o, si ho feien, no em consideraven algú capaç d’observar-los amb aquest cobdiciós deteniment. Avui ja no hi són.

stats