Publicitat
Publicitat

Viatges a cap lloc

El professor Enric Bou, en el seu llibre La invenció de l’espai, manté la tesi que aquest, lluny de ser un element físic que únicament podem descobrir, realment és objecte d’una (re)creació intel·lectual. Bàsicament és el producte de l’experiència individual o col·lectiva i els discursos existents sobre el tema.

En aquest punt, el procés de viatjar, inclòs el turisme, pren un gran protagonisme. Des d’allò que interioritzam gràcies als escriptors, guies, documentals, llibres d’història... fins a la pròpia vivència de qui es trasllada o de qui rep el viatger, són potents creadors d’espais.

Bou passa revista a tot tipus de viatges, però ara m’interessa els que defineix com aquells que es dirigeixen a “no-llocs”. És a dir, als indrets quotidians, com el propi carrer, barri, poble o ciutat de residència. El primer que sobta d’aquesta argumentació és l’associació que fa l’autor de dos elements en principi antitètics com és l’activitat intrínsecament extraordinària que associam a tot viatge, fins i tot al del simple turista, amb la rutina i el terreny comú que visitam cada dia. Doncs bé, la conclusió és que de l’exploració del propi país, de l’experiència de veure’l amb ulls diferents, ulls de turista, exiliat, científic o descobridor es recrearà un lloc mai no vist, proper a l’aventura fins i tot, obert a la crítica o a la celebració, però mai indiferent.

És el que vaig fer aquesta Setmana Santa: comprar un bitllet imaginari per viatjar a cap lloc de Mallorca, cap d’especial aquests dies vull dir. La primera sensació va ser la de trobar un espai ocupat. Una gernació omplia carrers, terrasses de bars i restaurants, mercats i grans magatzems. Un formiguer de formigues de moviments aparentment caòtics, de colors i tarannàs diferents. Espanyols, però sobretot estrangers. Especialment alemanys, sense menysprear el nombre d’anglesos, omplien el buit deixat pels mallorquins que, ansiosos perquè arribàs la Setmana Santa, havien fet les maletes per descobrir nous espais més enllà del mar.

A l’illa la sensació de negoci palpitava a tot arreu. Els grans magatzems i els supermercats on vaig posar els peus, que foren uns quants, estaven a vessar. No era un espai de crisi, ni prou fer-s’hi. Més aviat de balquena. Compradors, venedors i marques bàsicament alemanyes, amb presència significativa d’anglesos i espanyols. Així mateix no vaig estranyar aquell espai de mercat, ja fa massa temps que arribaren els homes del nord com per no avesar-m’hi. Més aviat era la sensació de formar part d’un paisatge natural digne de ser fotografiat pel turista de torn el que em semblava ara diferent. Convertir-me en una roca o un ocell, un objecte artesanal com a màxim, sense capacitat d’interacció amb els visitants.

La darrera mirada és teatral. Un espai reconvertit en un gran plató televisiu, un escenari per a un simulacre. Jo mateix com un simple figurant, els encaputxats i altres elements religiosos com a protagonistes secundaris a les ordres d’un públic evangèlic o anglicà extern ocupant el lloc dels catòlics nadius absents. Protestants que unes hores abans prenien un refresc a plaça o empenyien carrets als supermercats ara omplint de flaixos la nit del Dijous i Divendres Sant. Tot plegat creà un espai poc definit. Sense límits entre el que vol ser sacre i el que és pur oci. En aquell moment també sorgiren altres microespais dignes de destacar. Com el d’aquell cambrer que ha vist envaït el seu entorn vital per la processó. Fent equilibris amb una palangana mesella de copes pugnà per creuar la tirallonga de cirineus. No volia altra cosa que arribar com més aviat possible al tasser del bar on havia estat contractat. Ell també formava part de l’escenari i sortirà a les fotografies. Mentrestant, els clients degustaven una bona hamburguesa aliens a la representació i a les peripècies dels cambrers. Altres estrangers, al contrari, es preocupaven perquè algú no prengués mal amb tants de focs encesos i sense cap bomber a la vista. Ho deien en un anglès de barriada londinenca pensant que ningú no els entendria.

Acabada la representació, sento una veu mallorquina que creu necessari canviar per no perdre l’essència. Cal delimitar més els espais, separant clarament protagonistes i espectadors, enfosquir els carrers perquè semblin més medievals, imposar silenci... tot i assegurant els atributs que dicten les guies de viatge. Com si la Setmana Santa fos una platja sense bandera blava que cal aconseguir a cop de sacralitat.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 22/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF