Fi. Acabem amb una trucada entrant. Sona The Killers però se sent el mòbil sonar. Fort. S'il·lumina la pantalla i es llegeix clar: Madalena. Amb un gest discret silencia el mòbil i continua parlant. Però torna a sonar. Insistent. I ara sí, l'agafa: Olá! I parla 30 segons en portuguès. El missatge és directe: fa tard. D'aquí dues hores agafa un avió amb destí Lisboa. Toca fer maletes, acabar feines pendents i anar a l'aeroport. Sort de la Madalena, la nòvia de sempre; portuguesa, cuinera excepcional i millor professora. És ella qui posa ordre. A la feina i a la vida.
11.53 = CAOS. Comencem pel final d'una entrevista que avança a un ritme trepidant. S'ha llevat a les 6.20 h i va disparat: pensant, parlant, fent, reflexionant. Té un punt bombàstic contagiós. I parla sense parar. Ni vocalitza. Moltes idees a la vegada i un lema clar: la confusió és la base de l'aprenentatge; el caos ben dirigit porta a la lliçó. Després del d'ara, seguiran uns quants cafès, sempre sols, forts i foscos; i quan arribi la nit, no podrà dormir. Intentarà comptar ovelles però no funcionarà; i decidirà aixecar-se a dibuixar: concís, detallat, dens, perfeccionista. Aquesta és la seva obsessió: la il·lustració. Porta una vida ordenada per ser capaç de transgredir professionalment. I es declara fan de la rutina: és l'única manera de fer alguna cosa impactant a la vida.
11.23 = ESPECTACULAR. L'impacte l'ha aconseguit. De forma inèdita i fulminant: ara fa 3 anys, amb els seus primers dibuixos, va acabar catapultat a la portada de la revista DOMUS, refèrencia de l'arquitectura. I d'aquí va saltar a The New Yorker. Publicació per excel·lència. ¿Has renunciat a aixecar edificis per dibuixar-los? Sí, per fer d'arquitecte has de demanar permís; per il·lustrar, no: tens tota la llibertat del món. ¿Un llapis, i avall? Un boli negre Staedler 0.1 mm, per ser més exacte. Paper? Sí, molt paper. Dibuixes cada dia? Sí: em fa feliç. Quin és el màxim d'hores que t'has passat dibuixant? 76 hores: vaig estar 22 dies, 8 hores diàries (mínim) dibuixant una paret a la primera planta d'un hotel. Va ser E-S-P-E-C-T-A-C-U-L-A-R.
11.07= LÍMIT(S). Mou tot el cos. Pura energia. 3 milions d'idees al cap. Com prioritzes? Autolimitant-me. És la manera de no tenir excessives opcions: només pots escollir entre sí o no, blanc o negre. Fàcil. Quin és el sentit dels límits? Són el passaport a jugar; els deadlines són fantàstics. Per què? Perquè no hi ha lloc per a les excuses. Sense limitacions, jo no faria res. I el que tu fas, és art? No. Jo sóc un nen que dibuixa; l'art és allò que t'amplia, et fa més gran i et canvia la perspectiva de la vida. Per exemple? Les escultures de Richard Serra al Guggenheim de Bilbao. Impressionant.
10.43 = $$$. Ven tot el que fa i fa més del que pot. La seva obra va de 80 euros a 4.000. Què són per a tu els diners? Una eina. Per aconseguir què? Experiències de vida. ¿El millor que t'han donat? Poder pagar la carrera a la meva germana i fer que els meus pares no hagin de treballar. Somriu, feliç, satisfet, modest -penso-. I pregunto: Com vas d'ego? Sobrat, com a bon arquitecte. Sé que a vegades sóc insuportable i parlo massa. ¿I? Per compensar organitzo els Creative Mornings: conferències de 20 minuts on gent relacionada amb la creativitat explica el seu cas. Què hi has après? Molt. Tant, que ens catapulta a l'inici de l'entrevista. Una hora més enrere sintetitzada aquí en 5 titulars per emmarcar: "Mossega més del que pots mastegar" / "Trenca les normes per canviar el paradigma" / "Aprèn a caure i cau per aprendre" / "La passió és inspiradora" / "Jugar és una cosa molt seriosa". Tant, com començar. Press play.
