30/04/2015

Tsipras i el seu món de fantasia

4 min

És inevitable sentir pena per Grècia. Durant més de cinc anys, la troica (la Comissió Europea, el Banc Central Europeu i el Fons Monetari Internacional) l’ha convertit en el subjecte d’un experiment fallit a base d’austeritat que no ha fet més que empitjorar la crisi econòmica que viu el país. I ara el govern del primer ministre grec, Alexis Tsipras, sembla totalment decidit a fer caure Grècia a l’abisme.

No hauria d’haver sigut mai així. Quan Syriza, el partit d’esquerres de Tsipras, va arribar al poder al gener, va sorgir l’oportunitat d’adoptar un nou compromís per potenciar el creixement. Fins i tot els defensors més estrictes de l’austeritat a Alemanya (amb la cancellera Angela Merkel al capdavant) havien començat a reconsiderar la seva posició, vistes les conseqüències innegables de les seves polítiques sobre l’euro i l’estabilitat de la Unió Europea.

Amb les justificacions adequades, el govern de Tsipras podria haver-se convertit en el soci perfecte d’Europa a l’hora d’implementar un programa de reformes modernitzadores a llarg termini a Grècia. Les mesures per compensar els més pobres tenien un suport molt ampli de les capitals de la UE, i aquesta predisposició hauria augmentat si Grècia hagués començat a retallar el seu pressupost de defensa, totalment excessiu (tal com s’espera d’un govern d’esquerres).

Però Tsipras va malgastar aquesta oportunitat perquè ell mateix, juntament amb altres líders de Syriza, van ser incapaços de veure més enllà de l’horitzó d’activisme radical que el seu partit havia predicat des dels seus orígens a l’oposició. No van entendre (perquè no van voler) la diferència entre fer campanya i governar. Per a ells la realpolitik era una traïció.

En realitat, és precisament el reconeixement de les pròpies necessitats el que marca la diferència entre el govern i l’oposició. Un partit a l’oposició pot permetre’s expressar les seves aspiracions, prometre coses i fins i tot somiar una mica; ara bé, un partit que governa no pot viure en un món imaginari o en un sistema teòric. I com més fantasioses són les promeses de l’oposició més difícil resulta traslladar-les a la realitat, com ha sigut el cas de Syriza en guanyar les eleccions i arribar al poder.

Sens dubte, Tsipras sembla haver oblidat l’èmfasi que la tradició marxista posava en la unitat dialèctica de la teoria i la pràctica. Si vols negociar un canvi de rumb amb els teus creditors, és poc probable que ho aconsegueixis si destrueixes la teva pròpia credibilitat i a sobre critiques i malparles d’aquest creditors, els diners dels quals necessites per evitar un incompliment del deute. Aquesta és, com a mínim, la lliçó que la majoria hem après de la teoria i la pràctica (també conegudes com a vida real).

No obstant, la incapacitat de Syriza per deixar enrere la seva bombolla radical no explica per què el partit de Tsipras va formar coalició amb els Grecs Independents d’extrema dreta, quan podria haver governat amb un dels partits de centre proeuropeus. Espero que no comparteixin les mateixes prioritats polítiques, sobretot pel que fa a les aliances estratègiques, perquè això seria tan perjudicial per a Grècia com per a Europa. Després d’arribar al poder, però, Tsipras va prendre dues decisions que han fet créixer el meu escepticisme: va començar a dialogar amb el president rus, Vladímir Putin, i va intentar aïllar Alemanya dins l’eurozona, cosa que no hauria aconseguit mai.

Els membres de la unió monetària europea han acordat fer tot el possible per mantenir Grècia a dins d’aquesta unió. Ara bé, el govern grec ha d’entendre que la resta de membres de l’eurozona no estaran disposats a acceptar les seves exigències si això suposa deslegitimar les pròpies reformes, ja prou doloroses. I, cosa que és més important, a mesura que es va esgotant el temps per pagar el deute (la data límit podria ser al juliol), les autoritats gregues necessiten convèncer els seus socis europeus amb fets, no amb promeses.

Una sortida caòtica de Grècia de l’euro (avui dia, el pitjor perill possible) només es podria evitar si totes dues parts actuen sobre el supòsit que les pròximes negociacions no tractaran sobre qui hi surt guanyant i qui en surt perdent. No serà una tasca fàcil: totes les parts implicades estan sotmeses a una considerable pressió interna, i qualsevol acord farà que tots els governs hagin de donar explicacions quan tornin a casa. Però encara que no existís la troica i la unió monetària, Grècia necessitaria una sèrie de reformes a llarg termini per reactivar la seva economia. També necessita temps i diners, que la UE està disposada a oferir en el moment en què les autoritats gregues s’enfrontin a la realitat.

Malgrat tot, n’hi ha d’altres a Europa que també han de renunciar a les seves il·lusions. La crisi grega no pot utilitzar-se per debilitar els partits conservadors europeus i canviar l’equilibri de poders dins de la UE, ni tampoc per fer fora l’esquerra grega del poder.

L’actual crisi i les negociacions per trobar-hi una solució giren entorn d’un únic tema: el futur de Grècia dins de la UE i el futur del projecte europeu comú. A Europa li interessa ajudar a remuntar l’economia grega i mantenir Grècia a l’eurozona, tant políticament com econòmicament. Però per assolir un acord sobre com aconseguir-ho, cal que Grècia demostri que comparteix el mateix objectiu.

Copyright Project Syndicate

stats