Publicitat
Publicitat

Triple al darrer segon

Record perfectament alguns episodis del meu primer viatge a Barcelona, en un cap de setmana organitzat pels meus pares, als 10 anys. Museu Picasso, Dona i Ocell de Miró, l'hotel on estiguérem, algunes passejades, i sobretot, el que durant molts anys he considerat una lliçó de vida: no ens creem expectatives inassolibles. Als meus 10 anys m'havia creat la il·lusió que si anava a Barcelona, pel carrer, òbviament, em toparia amb algun jugador del Barça de bàsquet. I aquella topada no es produí, igualment obvi.

Sempre he pensat que la felicitat consisteix a desitjar allò que està al nostre abast just una mica més enllà del que la vessa domina. I que serem feliços si vencem la vessa, i amb un coneixement profund de les nostres capacitats i limitacions ajustam l'esforç i l'energia a aconseguir-ho. I que el contrari, no assolir les altes fites somniades, només ens produeix frustració, una teoria que més envant vaig veure reflectida en paraules de Blai Bonet: l'autèntica felicitat consisteix a no fer-se il·lusions .

Aquesta setmana, però, caminant per Barcelona, em vaig topar amb Nacho Solozábal, aquell del triple victoriós al darrer segon de la Copa del Rei contra el Madrid, sí. Un home educat i discret molt abans d'en Xavi i n'Iniesta. I no sé per què, en aquell precís moment, vaig tornar de cop trenta anys enrere esflorant aquella frustració i donant una fita, infantil i naïf, per superada.

Voler l'impossible ens cal i que no mori el desig , ensenyava Villangómez, i ara, que sabem que el futur no ens trobarà asseguts en una còmoda Butaca, sabem també que encara que passin trenta anys, les esperances, els desitjos i la justícia posa les coses al seu lloc i les fites s'aconsegueixen, els objectius s'assoleixen i els cercles es tanquen. Si la perserverança guanya la vessa, i l'honestedat a les falses glòries. I sobretot, si no ens deixam pisar , ni compissar .