Opinió 29/11/2014

1715-2015 El Trincentenari

i
Cristòfol Soler
3 min

Després d’esperar, amb tanta paciència com inutilitat, que les institucions autonòmica o insulars es plantejassin fer-se ressò de la rendició de les illes de Mallorca i les Pitiüses a les tropes borbòniques l’any 1715 i honorassin els patiments que suposaren aquests fets pel nostre poble i per les nostres llibertats i, al cap i a la fi, pel nostre futur com a país; un grup de ciutadans, a títol individual i amb la col·laboració imprescindible de l’Obra Cultural Balear, ens constituírem en Comissió Cívica del Tricentenari 1715-2015 amb el lema ‘Del Decret de Nova Planta al dret a decidir’.

No vegeu en aquesta decisió afany de protagonisme, es tracta només d’un esforç d’un grup de ciutadans illencs que, ateses les circumstàncies d’absentisme institucional, decideix amb modèstia i una gran dosi de voluntarisme anar per feina i fer allò que les institucions no faran: commemorar un dels fets cabdals de la nostra història.

Emprant la terminologia de l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears, es tracta de “retre homenatge als que al llarg de tots els temps han treballat per mantenir la identitat del nostre poble”. Si hi ha una etapa de la nostra història on aquest “mantenir la nostra identitat” reclamà als nostres avantpassats esforços inimaginables, la desfeta de 1715 n’és un dels que cal tenir molt present.

L’11 de juliol de 1715 es feia efectiva la rendició de Ciutat i amb aquest acte almenys de facto s’extingia definitivament la Corona d’Aragó. Acabava definitivament el darrer episodi de l’anomenada Guerra de Successió. Sense el mínim respecte desplegaren els Decrets de Nova Planta, màxim exponent de l’absolutisme borbònic, que capolaren les institucions pròpies de les nacions que formàvem la Confederació catalanoaragonesa i ens convertiren en simples províncies del Regne de Castella.

No em vull estendre gaire en qüestions històriques i les conseqüències polítiques que aquestes comportaren per al nostre poble. Damià Pons ens va delectar amb un brillant article en aquest diari el passat dia 22 del mes corrent, que consider de lectura obligada i que permet comprendre perfectament la importància del Decret de Nova Planta a les nostres illes, o per respectar la terminologia antiga al “Regne de Mallorques”. Tot i recordant que Menorca romangué a part i menys maltractada, sota domini britànic.

El meu propòsit és simplement posar de relleu que uns fets tan importants i, tal volta, els que canviaren més la fesomia del nostre país, són totalment ignorats pels que estan al capdavant de les institucions d’autogovern autonòmic o insular. No és la primera vegada que dic que la nostra comunitat autònoma va prenent, tira a tira, una deriva cap a un provincianisme complaent que ens recorda temps passats. Els representants d’un país orgullós de la seva història, o per dir-ho en terminologia estatutària, els responsables de les institucions d’una nacionalitat històrica, no poden oblidar uns esdeveniments d’aquesta mena.

Imagín que algú pensarà que som un il·lús, atesa la ignorància dels que regeixen el nostre poble, que de cap manera no ens cap esperar un mínim gest de reconeixement institucional envers uns fets històrics que trasbalsaren la nostra terra. La veritat és que no em ve de nou. En altres moments del passat recent, fins i tot a les primeries de l’etapa autonòmica actual, hauria entès una actitud semblant. Encara que amb un altre to, sense tenir res a veure amb la ignorància, sinó més aviat vantant-se d’un cert esperit borbònic i botifler. Ara ni això, res de res. Fins i tot dubt que entenguin el que escric. Com canta Raimon, “qui perd els orígens perd la identitat”.

Tanmateix, són actituds com aquestes les que ens han d’esperonar a tots nosaltres com a ciutadans individuals i la societat civil en general a reaccionar i a organitzar-nos per fer front a aquesta indigència cultural i històrica dels nostres governants. Hem de prendre llum dels pobles que respecten el seu passat i el commemoren, retent així el nostre reconeixement als qui patiren per defensar les nostres institucions perdudes, la nostra llibertat i el nostre autogovern.

Els pobles que no serven la seva memòria, que no saben quines són les fites que han deixat petjada en el seu camí, que els han fet avançar o recular en la consolidació com a nació, estan condemnats a extingir-se en el futur més immediat. Potser en aquesta reflexió final rau el motiu de tot plegat. Dels ciutadans i entitats que fan part de la Comissió Cívica del Tricentenari 1715-2015, enfront de la inacció de les institucions que ho ignoren per desídia per ignorància o per esperit provincià, cadascú en pot triar el motiu.

stats