Misc 17/08/2013

Totes les paradoxes d'Egipte

i
Joan Garí
3 min

Fa un any exactament, jo era allí, enmig del trànsit demencial del Caire (la vuitena meravella del món, segons hi diuen amb sorna). Havia acudit a Egipte de vacances però també a treballar. Si treballar cansa, i fer vacances també cansa, el meu mètode és simultaniejar ambdues coses. El resultat sol ser interessant. Havia aparaulat amb aquest diari la realització d'un reportatge sobre la situació política local (que es publicaria amb el títol d'Egipte, la temptació islamista ). Al capdavall, l'agost del 2012 no feia ni tres mesos que els Germans Musulmans, amb Mohammed Mursi com a cap de cartell, havien guanyat les eleccions. Després de la caiguda de Mubàrak, el febrer del 2011, l'exèrcit havia liderat una transició més o menys tranquil·la que va desembocar en la celebració dels primers comicis democràtics lliures de la història egípcia.

Aquests comicis enfrontaren en segona volta, els dies 16 i 17 de juny del 2012, Mohammed Mursi i Ahmed Xafik. Hauríem de detenir-nos un moment en aquest segon nom. Estic convençut que el desastre actual prové en gran part d'haver convertit l'antic primer ministre de Mubàrak en cap de l'oposició a l'islamisme. El rais va encimbellar Xafik el gener del 2011 en resposta a les primeres protestes multitudinàries contra el règim. Antic pilot de combat i cap de la força aèria fins 1996, Ahmed Xafik era una home massa relacionat amb l'antic règim com per a suscitar l'adhesió dels membres més conspicus de la revolució del febrer. Obligats a optar entre Mursi o Xafic, van abstenir-se en massa.

Com a resultat d'això, els Germans Musulmans van guanyar les eleccions. Ja coneixem els islamistes. A tot arreu -a tot el nord d'Àfrica- tenen un programa molt concret entre cella i cella, i el seu accés al poder és l'oportunitat que no desaprofiten mai per a desenvolupar-lo. Mursi s'hi va dedicar a fons. A pesar d'haver estat professor adjunt a la California State University entre 1982 i 1985 i que els seus fills tenen la nacionalitat estatunitenca, aquest enginyer de 62 anys va emprendre una croada religiosa. Els signes d'islamització de la vida col·lectiva es van anar incrementant. La figura de la dona, com és habitual, concitava l'atenció preferent dels Germans, projectant-hi lectures esbiaixades de l'Alcorà i foscos prejudicis sexuals. Curiosament, mentre les femelles han d'anar amb els cabells envelats -com a mínim-, el mateix Mursi i els membres del seu govern, en lloc d'abillar-se amb una gel·laba tradicional (amb caputxa, si pot ser), es mostraven davant els ciutadans amb vestit i corbata a l'estil occidental… A Europa, hauríem de retrocedir fins a l'Edat Mitjana per a trobar una etapa en què les dones foren tractades de la manera en què ho són ara mateix amb els islamistes.

Com totes les societats complexes, l'egípcia és, tanmateix, plena de paradoxes. Un dels aconseguiments de què poden estar més orgullosos els musulmans fanatitzats és d'haver convençut les dones que s'han de posar el vel, o anar tapades de cap a peus, per pròpia voluntat. Així m'ho argumentava Hana Kamel, una jove políglota de 26 anys, treballadora en el sector turístic. Les seues dues germanes no usaven hijab (tot tapat excepte la cara), però ella sí; no per obligació -remarcava- sinó voluntàriament. La majoria de les dones egípcies cobertes pietosament obeeixen el mateix ressort: a la pressió social -subtil, persistent, comminatòria- l'anomenen voluntat.

Més paradoxes: el paper de l'exèrcit. Ja s'ha pogut observar com a Egipte i en d'altres països islàmics -Turquia, sense anar més lluny- els militars són els garants dels valors laics. Això provoca situacions xocants a ulls occidentals, com ara demòcrates liberals partidaris de la intervenció armada com a únic dic de contenció possible contra les ambicions islamistes. Aquesta actitud és molt perceptible en els membres de la minoria copta (els nou milions de cristians locals), que veien en Mubàrak un valedor de l'ordre públic. L'estabilitat els estalviava agressions per motius religiosos i per això van sospirar amb alleujament quan el general Al-Sissi, aquest juliol, va derrocar Mursi.

Ara ja estem veient que els militars (amb el suport més o menys entusiasta dels liberals laics) i els islamistes són dues forces irreconciliables que s'acoltellen mútuament amb ràbia i determinació. Centenars de morts ja -potser milers- certifiquen una guerra civil larvada. Però Egipte ha de resoldre les seues paradoxes. La regió -i el món- no hi necessita un incendi perpetu.

stats