Publicitat
Publicitat

Tosar/Bernhard

Allò de què parlem roman inexplorat.- A Pep Tosar li agrada ser un altre, està clar, però no un personatge de ficció, que seria el més lògic en un actor. El que més li agrada és reencarnar-se en un personatge real, un d'aquests que ell segurament li professa admiració, com per exemple Damià Huguet a Esquena de ganivet , multidisciplinari muntatge com el mateix multidisciplinari personatge; com per exemple Guillem d'Efak a la impecable, brillant... Tots aquests dois ; com per exemple Thomas Bernhard a Allò de què parlem roman inexplorat , la seva darrera criatura estrenada dins el marc del Festival Grec a l'Espai Lliure del Teatre Lliure, sala petita de molts grans i bons records. Allà va comparèixer Thomas Bernhard, un periodista i la seva tieta postissa Hedwig Stavianicek. El segon li vol fer una entrevista sobre tots Els meus premis , obra pòstuma de Bernhard, que parla naturalment de tots els premis que ha aconseguit al llarg de la seva vida. Entre el 1963 i 1976, moments de la seva màxima esplendor, en va rebre onze, i uns quants més amb posterioritat. L'escenari, el tresillo de la casa on habitaven "la tia i el nebot" i, com a rerefons en una gran pantalla que presideix l'escenari, imatges de Glenn Gould tocant naturalment Les variacions Goldberg , de Bach, que serveixen d'alguna manera com a punt i a part, regla ortogràfica que no agradava gaire utilitzar a Bernhard, entre un premi i un altre. També el pianista apareix en alguna de les converses entre els tres protagonistes, com també ho fa un altre pianista més conegut per altres circumstàncies, Paul Wittgenstein, a qui li varen haver de tallar un braç i va seguir fent concerts, per una altra banda també germà de Ludwig Wittgenstein. Però això tan sols forma part de l'envoltant, que no és poca cosa. El que han fet Pep Tosar i Evelyn Arévalo ha estat agafar el llibre Els meus premis i convertir-lo en peça teatral, amb tanta senzillesa estructural com amb la seva eficàcia habitual, amb el valor afegit d'un personatge una mica més llunyà, però també més universal, arrodonit amb un dels discursos poc elaborats amb el qual l'autor austríac agraïa un dels molts premis que va rebre. Humor, mala llet... però sobretot un retrat molt precís sobre un personatge tan complex com peculiar i també molt idoni perquè l'interpreti Pep Tosar. No li podia sortir malament i així ha estat, amb la inestimable col·laboració d'Imma Colomer en funcions de Hedwig Stavianicek

Fuegos.- Si Tosar ha triat Thomas Bernhard i Els meus premis , Josep Maria Pou i Marc Rosich han apuntat una mica més alt comercialment i han triat Marguerite Yourcenar i Fuegos . De fet, és, si fa o no fa, poc més o menys el mateix, però amb molt més embalum i val a dir que amb menys eficàcia. El marc "incomparable", el teatre Grec, una escenografia ostentosa, molt ostentosa, immensa, per acollir un repartiment de "campanillas" encapçalat per Carmen Machi com a Marguerite Yourcenar, Cayetana Guillén Cuervo com a Maria Magdalena, Nathalie Poza com a Clitemnestra i Ana Torrent com a Safo. Aquests tres personatges del món clàssic són els elegits d'entre els nou que componen aquesta mena d'introspecció que va fer Yourcenar a Fuegos . I d'això es tracta, dels diàlegs que manté l'escriptora amb cada una d'elles. La immensitat juga en contra de l'espectacle, en contra d'aquests diàlegs íntims, molt íntims, que tenen lloc a sobre de l'escenari, però tampoc no hi ajuda l'escassa teatralitat del muntatge. Mentre parla Yourcenar amb cadascun dels personatges, els altres dos resten immòbils sobre l'escenari. És clar que ho fan bé totes quatre, però no canvio intimitat per grandiloqüència, sobretot perquè d'alguna manera és invertir totalment la intenció de l'original des del concepte en si mateix.

PS- Crec que acabo de fer "anatema" amb aquestes apreciacions de Fuegos . A Mèrida, èxit incontestable, a devora meu al Grec el crític a qui tots tenim devoció, talment, es va aixecar per fer mamballetes tot d'una que acabà l'obra com si un ressort l'empenyés. Segurament estic equivocat. Ja el llegiré, com també tornaré a llegir el magnífic original que edità Alfaguara quan totes les cobertes eren idèntiques, amb blau i gris.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 17/09/2017

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT