Publicitat
Publicitat

Tom Sharpe s'ha mort; riguem tots

Doncs què volen que els digui, la notícia més destacable d'ahir és la defunció de Tom Sharpe, molt per davant de les evacuacions verbals dels nostres prohoms de la cosa pública. Abans que algú m'ho digui, estic d'acord que Tom Sharpe no era allò que se'n diu un gran escriptor: el seu sentit de l'humor, que és el que el va fer famós, no era gaire cosa més que una versió passada de voltes de la comicitat d'altres il·lustres predecessors i compatriotes seus, com PG Wodehouse (ell ho escrivia així, sense punts darrere de les inicials), Evelyn Waugh (que, a pesar del seu nom, no era una dona), i, fins i tot, com el poeta e.e cummings (que signava així, sense majúscules). cummings, per cert, va ser autor d'un dels poemes més hilarants i a la vegada més dolorosos de tota la poesia anglosaxona, que era un que es titulava No es pot perdre sempre ( Nobody looses all the time ). I que en la versió catalana del valencià Jaume Pérez Montaner començava així: "Jo tenia un oncle que es deia Sol / i que era un perfecte des- graciat..."

Per no allargar-ho, ressenyem que el pobre oncle Sol va muntar una granja de pollastres fins que es va adonar que les mofetes se li menjaven els pollastres, de manera que va decidir llevar els pollastres i muntar una granja de mofetes. Els estalviaré el final, però ja els avanço que és tan penós (i, a la vegada, tan còmic) com el plantejament del poema suggereix. e.e. cummings va excel·lir en el retrat d'aquesta mena de personatges marginals, que, facin el que facin, mai no n'encerten ni una.

Tom Sharpe, tot i que segurament en un registre més baix, va fer exactament el mateix. El seu personatge principal, Henry Wilt, és un imbècil tan sistemàtic com entranyable: professor de literatura en alguna obscura aula d'institut públic britànic, les seves obsessions erotòmanes el duen pel camí de l'amargura, tant a ell com als altres personatges que l'envolten. Wilt va protagonitzar una sèrie de cinc novel·les (el que els escriptors simpàtics d'ara anomenarien una pentalogia), però, com sol succeir en els escriptors modestos (gran homenatge als escriptors modestos), la primera d'aquestes novel·les, titulada senzillament Wilt , és la millor de totes (la que fa més riure, vull dir).

Si em permeten l'apunt autobiogràfic, un servidor va llegir Wilt fa més de vint anys, en una situació que a Tom Sharpe li hauria agradat: convalescent d'una operació de fístula. Em va regalar el llibre un cosí, sense imaginar-se que em causaria autèntics atacs de riure. Tant va ser així que el meu company d'habitació (un pagès vell operat d'una hèrnia) va tenir l'amabilitat de mantenir aquest diàleg amb la meva mare, quan jo no podia escoltar-los. "El seu fill em preocupa", va dir el pagès. "I això?", va replicar la meva mare, atabalada. "No ho sé... -va dir el pagès-. Agafa aquell llibre d'allà i es posa a riure tot sol..."

Benaurats sien els llibres que ens fan riure tot sols, com si fóssim orats. I a Sant Pere envia-li un bon clatellot, Tom Sharpe. Ets el Calders de Londres; enhorabona.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 20/08/2017

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT