En els llibres de reculls d’articles que es publiquin en el futur (si és que ara els llibres d’articles continuen tenint sentit) s’hi haurien de publicar també alguns dels comentaris a l’edició online. La llista de comentaris, de vegades elogiosos, de vegades emprenyats amb l’autor, de vegades emprenyats amb altres comentaristes, complementa absolutament la peça. Si som subscriptors d’un diari acabem coneixent els noms ficticis dels més prolífics (n’hi ha que escriuen a sota de cada notícia cada dia). Mercurial, Senyor de Barcelona, Dona de Terrassa... N’hi ha que són capaços de parlar del procés en una notícia sobre tractors. N’hi ha que diuen: “Avui sí que m’has agradat”, volent dir que la majoria de dies, ai las, no ho aconsegueixes. Ahir la protagonista de la història que jo els explicava -Irene Alemany, enòloga que va tenir càncer- va penjar un comentari sobre la columna que parlava d’ella: “Aquest vi l’he fet pensant en les futures malaltes, i pensant en les que s’han quedat pel camí... A totes les que en aquests moments estan en tractament, us envio molts ànims! I ara, gràcies a la investigació de la malaltia, moltes ho superem! Visca la vida!” Ho va deixar escrit allà, i va continuar amb la seva vida.
La setmana passada una altra dona va fer una cosa similar. Va escriure un comentari sobre l’article (sobre el Dia Mundial de la Infància) que jo havia fet. Deia que era mare acollidora i que li costava molt fer somriure els seus fills, “com si estiguessin programats per a la infelicitat”. Ho havia explicat allà, en aquell racó, al costat dels altres comentaris. Era una confessió d’aquelles que fas a algú que coneixes molt o algú que desconeixes del tot, com un bàrman o un company de seient al tren. Són un acte de generositat i d’alleujament. L’expressió pura del feedback. Una esquitxada de veritat a la pantalla.
