Publicitat
Publicitat

T.S. Eliot desmenteix el PP

“Entenc per cultura el mateix que els antropòlegs: la forma de vida d’un poble concret que viu reunit en un mateix lloc. Aquesta cultura es manifesta en les seves arts, el seu sistema social, la seva ciència, els seus hàbits i costums, la seva religió. Però la combinació d’aquests elements no constitueix la cultura, encara que sovint, per conveniència, en parlem com si fos així. Aquestes coses són simplement les parts en què es pot atomitzar la cultura, com les parts d’un cos humà. Però de la mateixa manera que un cos és alguna cosa més que la unió de les seves parts constituents, la cultura és alguna cosa més que la unió de les arts, la ciència, els costums i les creences religioses. Aquests elements actuen els uns damunt dels altres, i per comprendre’n un cal comprendre’ls tots [...]. La cultura d’un artista o d’un filòsof serà distinta de la d’un miner o de la d’un llaurador; la cultura d’un poeta serà distinta de la d’un polític; però en una societat sana totes formen part d’una mateixa cultura, i l’artista, el poeta, el polític, el filòsof i el llaurador posseeixen una cultura en comú que no comparteixen amb d’altres persones que realitzen els mateixos oficis a d’altres països”.

El paràgraf anterior pertany a l’assaig Notes per a la definició de la cultura, de T.S. Eliot, un dels poetes i pensadors més importants que va donar la llengua anglesa durant el segle XX (i a qui li dec avui, òbviament, la part més substantiva d’aquesta columna). Governants maldestres i malintencionats com el ministre Wert i l’executiu al qual pertany, que gosen autoqualificar-se com a liberals o conservadors, haurien de tenir Eliot entre els seus autors de capçalera, atès que ell mateix es definia com a “conservador, catòlic i monàrquic”. No ho faran, perquè això els comprometria a pensar. I no ho faran perquè tampoc no són conservadors ni liberals, sinó senzillament fatxes i, com a tals, obtusos de pensament i d’obra.

El fet de ser (i de tornar-se cada vegada més) conservador no li va impedir a Eliot escriure The Waste Land, un dels poemes més revolucionaris i decisius de tot el segle passat. Tampoc li va impedir convertir la seva obra literària en un punt privilegiat de confluència entre el passat i el futur de la gran tradició cultural europea (en certa manera, una realització d’aquella Weltliteratur a la qual apel·lava Goethe). Just al contrari del que prediquen i de com actuen aquests liberals hispànics que converteixen la qüestió de la cultura i l’educació en un camp de batalla polític i ideològic, a veure qui adoctrina qui i qui espanyolitza què. No és que Eliot, per brillant que fos, esgoti ni de bon tros la discussió inacabable sobre la formació dels ciutadans en una democràcia. Però resulta interessant confrontar l’antimodel educatiu dels dirigents PP amb una idea (una sola idea) d’algú que, si fossin honestos, els hauria de servir de referent. L’emmirallament entre Wert i Eliot no pot ser més tristament revelador.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 21/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF