Misc 29/04/2014

‘Shakespeare in love (with Gerard Vergés)’

i
Sebastià Alzamora
2 min

Ja fa uns dies que se’n va anar d’aquest món, però mai no és tard per dedicar unes línies a un poeta excel·lent com el tortosí Gerard Vergés, mort dijous passat als vuitanta-tres anys. A les pàgines del nostre diari, ja li va dedicar un bell article el també poeta Jordi Llavina, que definia la importància de l’obra de Vergés i que reclamava que es dugués a terme el primer deure de gratitud i reconeixement que devem a la seva obra lírica, i que no és altre que la seva reedició.

Llibres com L’ombra rogenca de la lloba, Long play per a una ànima trista, Lliri entre cards o el recent El Jardí de les Delícies (Vergés no va ser un poeta prolífic, a canvi de presentar sempre una obra pulquèrrima i alhora d’un gran poder expressiu) haurien de ser reunits com més aviat millor en un volum d’obra poètica completa que fes accessibles al públic els poemes de qui ha estat segurament el més anglosaxó (en el millor sentit del terme) dels nostres poetes coetanis.

No vaig tenir el plaer de conèixer personalment Gerard Vergés, però els seus versos desprenen la mateixa elegància i el mateix agradable deix d’ironia i melancolia que els que el van tractar afirmen que desprenia la seva persona. No ho dubto. De segon cognom Vergés es deia Príncep i, efectivament, hi ha un fort caient aristocràtic (d’aquella aristocràcia que se’n solia dir de l’esperit) que es detecta a la primera lectura dels seus poemes. Si, com deia Auden, un poeta s’ha de donar per satisfet si és capaç, al llarg d’una vida, d’escriure tres o quatre poemes dignes de ser recordats, aleshores Vergés va poder acomiadar-se amb un somriure reconfortant, com el que susciten algunes de les seves millors peces.

Capricis del destí, Vergés va morir el dia de Sant Jordi, com Josep Pla o com (segons la convenció) el seu estimat William Shakespeare, de qui el nostre poeta va fer una imprescindible traducció dels seus sonets. La traducció de poesia és una de les més severes disciplines de l’art literària, i els sonets de Shakespeare segons Gerard Vergés constitueixen una obra mestra de la literatura escrita en llengua catalana. És més, de les diverses versions que en disposem en la nostra llengua (pionera la de Carme Montoriol, excel·lent però massa reduïda la tria de Marià Manent, meritòria la de Joan Triadú, prescindible la de Salvador Oliva) gosaria afirmar que la millor amb diferència és la de Gerard Vergés, juntament amb la més recent de Txema Martínez: al meu entendre, aquests dos poetes de les Terres de l’Ebre són els que amb més profit han sabut adaptar el sonet elisabetià a les exigència i potencialitats del català modern.

M’agrada pensar que Shakespeare hauria somrigut amb franca alegria si hagués pogut llegir els seus versos passats per la mà, el cervell i el cor de Vergés. I que tots dos deuen recitar ara plegats l’impressionant sonet 71: “Ploreu per mi tan sols -un cop finat- / mentre duri el so trist dels campanils...”

stats