Publicitat
Publicitat

Setembre democràtic

Ja entrem irremeiablement en els últims dies d'agost i, amb això, en el final d'unes vacances per definició sempre curtes. Temps enrere el setembre era un moment especial. Les escoles no començaven fins ben entrat el mes, fins i tot aquells famosos exàmens de recuperació per als que no havien tingut un rendiment satisfactori durant el curs -i la veritat és que de vegades amargaven l'estiueig de tota la família-. Aquests exàmens ja fa temps que van desaparèixer de l'educació primària, no com a la universitat, on es van deixar de fer a partir de la reforma de Bolonya el 2008. O sigui que ara el setembre és a tots els efectes un mes normal, també per a nens i joves.

Encara queden més lluny aquells setembres en què no totes les mares treballaven i la canalla es quedava amb elles mentre els pares es reincorporaven a la feina. Avui podríem dir que a primers de setembre la família sencera recupera amb certa normalitat la seva vida quotidiana i, si per casualitat encara queden alguns dies penjats, afortunadament per a molts encara hi ha el recurs dels avis.

Els professors revisem el nostre programa i ens preguntem amb certa curiositat com serà aquest curs, mentre que els alumnes, especialment els que comencen etapes o cicles nous, en realitat estan desitjant que arribi el moment de començar les classes.

Avui m'agradaria adreçar aquest escrit a tots aquells que per primera vegada posaran els peus a les aules universitàries, una experiència que pot ser que només duri quatre anys, però que molt possiblement els marcarà per a tota la vida. No és la meva intenció semblar transcendental, però el pas per la universitat és per si mateix un fet important en la vida, així com l'elecció d'una determinada carrera. Afortunadament, estudiar a la universitat avui no correspon a un petit grup de privilegiats, ja que al voltant del 40% dels nostres joves hi accedeixen. Però aquesta opció, sens dubte més justa i equitativa, també necessita una revisió si volem optar per l'excel·lència. Com fer compatibles les dues coses és essencialment el gran repte.

El debat universitari està calent en tots els àmbits: des dels preus públics (Catalunya té una de les matrícules més cares d'Espanya i figura també entre les més cares d'Europa) fins als rànquings, la competitivitat o l'opció privada, passant per la discussió sobre el model europeu contraposat al nord-americà. També és motiu de polèmica l'aprenentatge dels estudiants, basat en carreres orientades a l'ocupabilitat o a una formació sòlida de base que permeti l'especialització en el futur. L'èxit o el fracàs del pla Bolonya ja ha entrat, també, en procés de revisió.

Sovint el debat es fa difícil, no només perquè les persones recorden la universitat en la qual van estudiar, en molts casos sense pensar que ja han passat uns quants anys des que es van graduar, sinó especialment perquè en el sistema públic hi ha una escassa tradició de passar comptes, de manera que la racionalitat entorn de l'eficàcia sembla una quimera impossible. Tanmateix, tenim un model universitari molt plural i que no està del tot malament. Sé que ser jutge i part no és oferir el millor punt de vista, però he vist els nostres estudiants cursant estudis en universitats estrangeres, competint per les millors beques o en programes de doctorat, i en la majoria dels casos amb uns resultats més que satisfactoris.

Però no per això se m'acut pensar que no hi ha res a canviar, al contrari, ja que a hores d'ara tenim un diagnòstic de llums i ombres de la nostra universitat més que provat. En efecte, s'han realitzat rigorosos estudis (els indicadors de l'ACUP o de la Fundación CYD, La universidad en cifras ,de la CRUE, o Universidad, universitarios y productividad en España ,de la Fundación BBVA, per posar algun exemple), que en major o menor mesura conflueixen en una sèrie de crítiques que gairebé tots podríem compartir. En cito algunes: uniformitat del sistema, un debat poc treballat de la universitat pública i la privada sense ànim de lucre, falta d'especialització de les universitats, formació insuficient del professorat, falta d'incentius i recursos, desajustament entre oferta i demanda, elevat índex d'abandonament, dubtes pel que fa a l'ocupabilitat i la preparació professional, feble internacionalització, escassetat de beques, investigació i recerca aplicada, relació amb el món empresarial, etc.

La qüestió és que, tenint un diagnòstic coincident i molt ben fet, no s'entén per què fins ara no s'han pres algunes mesures urgents, ni tan sols un parell o tres. I que consti que no és tan sols un problema econòmic. Però no és així, no senyor. És més, cada cop que arriba un nou ministre (les competències principals encara són de l'Estat), no només no reforma el que és essencial, sinó que crea una comissió perquè faci un nou informe que diagnostiqui les necessitats. I així ja n'hem tingut uns quants. Donar molta més autonomia a les universitats amb un control posterior i no ex ante , desburocratitzar processos, ampliar el programa Serra Húnter ja existent a Catalunya a tot el sistema o estendre el criteri de sexennis de recerca també a la docència serien algunes de les mesures possibles.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 24/09/2017

Consultar aquesta edició en PDF