Publicitat
Publicitat

Rouco, insurreccions, ‘Große Koalition’...

Rouco es nega a abandonar les obertures dels informatius i les primeres planes dels diaris. Aprofità els funerals d’Adolfo Suárez per agitar els fantasmes d’una guerra civil. Va tenir un to de molt malt gust, sobretot si es té en compte que ell representa no una tercera Espanya que el 1936 quedà atrapada enmig del xoc de les dues, sinó una de les institucions que fou directament responsable del conflicte. En la seva boca, amb el seu currículum, més que una invitació a la concòrdia, aquelles paraules pareixien una amenaça, un d’aquells missatges que feien arribar els alts comandaments militars durant la Transició.

De tota manera, Rouco s’equivoca. Els il·lusos i els que no ho són tant, tant els d’un costat com els d’un altre, perillosos tots igualment, tenen ara altres propensions. La temptació és ara la insurrecció , l’aldarull militaroide, al més pur estil segle XIX, molt de revival. No deixa de sorprendre que antisistema de tota casta i condició comprin acríticament les “primaveres” que comercialitzen les grans multinacionals de la comunicació. Es tracta d’omplir de persones una emblemàtica plaça del país, persistir-hi durant dies, adobar-ho amb estampes de disturbis. I ja està, el govern cau, s’ha acabat la dictadura i en el cel ens vegem tots plegats. Mentrestant, el que ha succeït en realitat és que s’ha produït un cop d’Estat contra un executiu dictatorial o democràtic, el resultat del qual és un altre executiu, massa vegades, no exactament democràtic o amb vocació democràtica. No són les masses les que han fet tombar l’estaca. Les seves imatges generosament difoses han proporcionat la coartada per a un cop d’Estat. Ho hem vist a Egipte; ho veim a Ucraïna, on ara els hereus dels nazis estan entre els que comanden; ho veim a Crimea; sembla que en veim alguns assajos a Veneçuela... Trames que recorden molt la de Notícia bomba!, d’Evelyn Waugh, per la part mediàtica.

No ho sé. Tenc la impressió que perdem el sentit de la mesura i el de la distància. Si haguéssim de trobar un equivalent en l’escena internacional a Adolfo Suárez, aquest seria Frederik Willem de Klerk, ovacionat a l’enterrament de Mandela. Aquí, l’idolatrat dirigent sud-africà seria considerat un traïdor pels mateixos que l’exalten, ateses les nombroses i sagnants assignatures pendents del sistema postapartheid.

Rouco passa pena que es trenqui la concòrdia. Era quelcom que es repetia molt el 1981. Per evitar-ho convenia un govern de salvació, de concentració, d’unitat. Una Große Koalition, com el darrer globus sonda que han amollat les elits, PP-PSOE, davant un panorama de caos i de fragmentació política. Salvant les distàncies, això era el que pretenia l’operació Armada. No? Crida l’atenció la que s’ha muntat amb les “revelacions” de Pilar Urbano sobre el cop d’estat del 23-F. És exactament la mateixa versió que Iñaki Anasagasti explicava que li havia referit Sabino Fernández Campo i que havia confirmat la desclassificació d’alguns papers dels serveis diplomàtics alemanys, per molt que la senyora Valenciano digui que ella va veure (!!!) coses diferents.

Crec que, per sort, la democràcia continua tenint molts partidaris en aquest país, però que estam davant una deliberat afebliment dels seus fonaments amb l’excusa de salvar-la amb insurreccions i grans coalicions; amb anomalies i no, directament, així com cal, és a dir, amb més democràcia. És en aquest punt on una part molt gran de la responsabilitat recau sobre els nostres representants. Són ells els que haurien de realitzar grans esforços per retornar-nos la confiança amb fets que invalidassin els arguments dels salvadors i amb relats coherents i metàfores honestes. No s’entén que l’informe de Transparència Internacional, que deixa en tal mal lloc el Parlament balear, no hagi estat seguit d’unes explicacions detallades del seu funcionament per part dels qui el regeixen. No s’entén que, immediatament, no s’hagi plantejat una reforma del seu reglament. Per molt que es digui, el parlamentarisme és la millor forma de democràcia que hem conegut i, si deixam que continuï a les fosques, aleshores ja ens podem omplir les boques de grans declaracions.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 22/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF