Publicitat
Publicitat

Rajoy en el seu compte enrere

A Rajoy se li acaba l'estiu i el president espanyol es disposa a iniciar el nou curs polític tan o més cremat que com va acabar l'anterior. Don Mariano i el seu peculiar ministre d'Exteriors, Margallo, han aprofitat l'interludi estival per jugar a les gestes prebèl·liques per devers Gibraltar, i la ciutadania en general ha decidit no fer-ne ni cas, perquè la cosa no s'ho valia (bé, els milers de persones obturades als controls fronterers del Penyal potser sí que s'han recordat cordialment dels governants hispànics). Però ara ja s'acaba la treva, i a Rajoy se li acaba el temps. De fet, entra en un compte enrere penós i, molt possiblement, definitiu.

Tal com recordava ahir el nostre article editorial, titulat No cal esperar respostes de Rajoy , el president d'Espanya s'enfronta a un trio de problemes certament espectacular: la crisi, Bárcenas i Catalunya. Allò que (no sé si per aquest ordre) Rubalcaba va anomenar "els tres volcans" damunt dels quals estan asseguts Rajoy i el seu executiu. (Un incís: fa falta tenir tanta barra com esquena per ser del PSOE, dir-te Rubalcaba i definir Catalunya com "un volcà"). Per a cap dels tres fronts Rajoy no té ni resposta, ni tàctica, ni estratègia. Com ell mateix va dir, en una frase brutalment autodescriptiva, "de vegades la decisió més difícil és no prendre decisions, i aquesta també és una decisió"). Tant per la deficient construcció de la frase com pel seu contingut desolador, resulta insòlit que el líder -ehem- del PP arribés a caricaturitzar-se a si mateix d'una manera tan certa i acarnissada.

Omnes vulnerant, ultima necat és una inscripció que es pot llegir en molts antics rellotges de sol. Significa totes fereixen, la darrera mata , en referència a les hores. Rajoy és com una granota ficada dins un recipient al bany maria: de mica en mica es va adormint, fins que, sense adonar-se'n, acaba morint-se. Cada hora i cada dia que passen dins aquesta mena de bany maria governamental en què es troba immergit el president espanyol el fereixen profundament, i només falta saber quina hora serà el que l'acabarà matant (políticament, s'entén), però tot indica que no ha de ser una hora llunyana.

Cal anar pensant, doncs, en el que passarà després de Rajoy, i el panorama no és gaire afalagador. D'una banda, el PSOE -amb aquest Rubalcaba a qui, com diu mon pare, ja podrien empaquetar i enviar-lo lluny- no ofereix cap alternativa ni cap al·licient que no sigui el de contemplar el declivi i l'enfonsament d'un partit que un dia ho va tenir tot, però que ara va directe cap a convertir-se en no res. De l'altra, el PP, que treballa incansable precisament per tombar Don Mariano i acabar d'efectuar el seu gir cap a l'extrema dreta. ¿Aquesta previsió afavoreix el que a Catalunya anomenem el procés ? Els recalcitrants del com pitjor, millor diran que sí, però un servidor té els seus dubtes raonables. Amb Rajoy no es pot anar enlloc, però amb el que vingui després de Rajoy podem anar a un desastre. Tinguem-ho, si més no, en compte.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 17/09/2017

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT