CORRENTIA
Opinió 06/04/2014

Que calli, pel seu bé

Guillem Frontera
2 min

Els que hem comès molts d’errors no estam en condicions de donar lliçons. Qui més qui manco té un bon callar, si ha xerrat en públic. Però això no ens priva d’expressar, amb la millor voluntat del món, els bons sentiments que ens indueixen a demanar a l’honorable Joana M. Camps, consellera d’Educació i Cultura, que s’imposi un silenci com més perllongat millor.

No ho demanam per respecte als ciutadans de la seva comunitat, que potser no es mereixen que se’ls associï a la consellera: si creguéssim que hi ha alguna possibilitat de ser escoltats, li imploraríem que no obrís boca en públic, perquè prou vexats ens sentim pel seu ús de la paraula -un do diví, i mira... També seria una pèrdua de temps recomanar-li un cert mutisme per no degradar encara més la imatge del seu govern, que ja en té a bastament amb el seu president.

Per què li demanam silenci? Per solidaritat, per pietat o, si ho voleu així, per caritat cristiana: no podem suportar que una persona es faci tant de mal ella mateixa davant la mirada de tota una comunitat. Hem d’evitar que la consellera, que continuarà sent una ciutadana quan ja no ostenti poder, hem d’evitar que la consellera, en assolir un punt superior de lucidesa i enfrontar-se a la magnitud de les seves mancances -o del que n’ha transcendit-, es vegi escassa de coratge per sortir al carrer. Matisem-ho: no és tant per la seva ignorància com per l’aplom amb què representa un rol que requereix d’uns certs coneixements.

És a dir, no és una dona preparada, que se sàpiga, per dirigir la NASA, i suposam que declinaria l’honor si hom li oferís aquest càrrec. De la mateixa manera hauria hagut de veure que té insuficiències a bastament per renunciar a una conselleria que ha de planificar i executar la lluita contra aquestes mateixes penúries.

Aquesta dona fa passar pena: més enllà de la irritació que provoca i de la imatge que dóna de la comunitat -tots nosaltres-, no és agradable veure com algú de la teva espècie continua, inalterable, afonant la fosa del seu prestigi. Hi ha hagut moments que, de tanta ridiculesa, fins i tot se’n podia fer la rialla succedània del plor. Però les coses han degenerat fins a un punt en què ni la dimissió de Bauzá, que la nomenà sabent de què anava tot, podria pal·liar els danys causats.

stats