Publicitat
Publicitat

Productors i artistes en conflicte

Aviat farà un any que van apujar l'IVA de la cultura, temps suficient per avaluar l'impacte d'aquesta mesura amb la fredor, sempre esquerpa, d'una anàlisi amb poca informació real i amb la confusió lògica d'un sector en què conviuen amb inevitable naturalitat negocis, serveis públics, creacions excelses i productes adreçats al més estricte entreteniment.

El primer que cal dir és que la pujada de l'IVA ha perjudicat directament l'exhibidor cultural; la música en viu, per exemple, xifra la caiguda del negoci en un 30%. A vegades, l'exhibidor és també productor, la qual cosa duplica l'infortuni fins a extrems insuportables. Perjudicaria poc l'artista i el creador si no fos perquè ha anat acompanyada d'una duríssima retallada de les ajudes públiques que totes dues figures rebien tradicionalment. La combinació d'aquests elements és terrible en la mesura que aboca totes dues parts a entendre's en l'únic terreny en què hi ha una mínima viabilitat econòmica: la producció de baix cost, sovint a la recerca d'una comercialitat impostada que no era als objectius de cap d'ells.

El productor cultural i el creador han mantingut al llarg dels anys una controvèrsia permanent de la qual sorgia, entre enteses i retrets, una manera raonablement estable de sostenir el sector cultural. Els primers, abocats a esdevenir rendibles, s'emmirallaven en els segons, i aquests deixaven en mans menys primmirades el repte, sempre obtús, de tacar la creació amb conceptes tan materials com el màrqueting, el ticketing o fins i tot la comunicació. L'administració feia d'àrbitre. Repartia entre les parts el molt o el poc que tenia i parava la taula perquè la sang no arribés al riu.

Tret d'algun sector molt automatitzat i altament protegit per un marc normatiu europeu, com el cinema (en què comercialitat i experimentació han conviscut amb una estranya normalitat), fora d'aquesta foto hi havia únicament els molt agosarats productes d'entreteniment (els produïts per empreses inequívocament comercials) i aquells que per raons d'inexperiència just començaven la seva trajectòria cultural.

Així ha funcionat en els darrers 20 anys el sector cultural català i en general l'espanyol. Cal dir de manera genèrica que el mateix ha succeït a la major part d'Europa, salvant les dimensions del pressupost públic i la densitat, gairebé sempre superior, dels projectes públics.

La pujada de l'IVA, combinada amb les restriccions pressupostàries, trenca aquest equilibri. Però el més greu no és que uns i altres hagin perdut l'autonomia econòmica que donava estabilitat al seu tortuós diàleg; el pitjor és que la situació posa en safata d'or el predomini d'un nou model d'agent cultural poc preocupat per l'essència dels continguts i molt més ben preparat per administrar a escala local els monopolis de la distribució i el control dels drets i les franquícies internacionals.

Hi ha qui relaciona la falta de recursos amb l'increment de la creativitat, i no li falta raó, però la qüestió no és tant recuperar un talent compromès amb els conflictes socials (que sempre és bo) com assegurar la sostenibilitat del sistema cultural català en un món global.

A Catalunya hi ha sectors culturals que pràcticament han desaparegut en termes de mercat; la dansa, per exemple, i el cinema no ho té pas gaire millor. Podem analitzar els errors comesos; fins i tot considerar que té poc sentit mantenir-los a base de subvencions. Però el cert és que un país sense dansa o sense cinema és un país malalt, com ho seria un país sense escriptors, sense teatre o sense música.

El nostre model, el model català (si se'm permet la gosadia d'anomenar-lo així), no és fruit d'una invasió pública (com Alemanya) ni la conseqüència d'un empresariat extraordinàriament emprenedor (com als USA); és simplement el producte d'un pacte no escrit però sòlidament elaborat entre uns i altres, entre artistes i productors, entre l'administració i la iniciativa privada. Això és el que ara està en perill.

La cultura a tot el món funciona per l'empenta de l'Estat (que no vol dir necessàriament intervenció), sigui perquè hi posa diners, sigui perquè deixa d'ingressar-ne. És així per una raó ben senzilla i és bo que no canviï: la cultura és producte de la incertesa; la seguretat si existeix és inevitablement mediocre.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 17/09/2017

Consultar aquesta edició en PDF