Publicitat
Publicitat

Polítiques il·liberals

Sobre les qüestions morals no solc tenir criteris generals i absoluts i, a més, em resisteixo a fer judicis tancats sobre els criteris que són discrepants dels meus. Vull dir que per valorar una conducta no tan sols crec que cal considerar el cas individual i les circumstàncies particulars que han portat a la presa d'una decisió concreta, sinó que sense una certa possibilitat d'empatitzar amb l'altra persona, és a dir, d'intentar posar-nos a la seva pell, no ens hauríem d'atrevir a dir-ne res de definitiu. I no és que estigui defensant cap mena de relativisme moral sinó tot el contrari: crec que la nostra vida assoleix tot el seu sentit quan està orientada per una reflexió ètica serena, traduïda en un comportament moral exigent i crític, com més coherent millor. Però es tracta d'una exigència sobretot cap a un mateix, no cap als altres. Des d'aquesta perspectiva, em sento afortunat de viure en una societat prou liberal com la catalana -a mi m'agradaria que encara ho fos més-, on el més habitual hauria de ser resistir-se a fer judicis morals precipitats sobre els altres.

ÉS PER AIXÒ QUE, d'un debat com el que ha obert el projecte de llei sobre l'avortament que acaba d'aprovar el govern del PP, no me n'interessa gens l'abordatge que se'n pugui fer en termes morals, a partir de suposats principis ètics absoluts. La discussió entre el "dret a la vida" de l'embrió i el "dret de la dona" a avortar només em sembla rellevant en termes polítics. Les expressions genèriques "dret a la vida de l'embrió" o "dret de la dona a avortar", les trobo inadequades si les situem en el pla moral. Una altra cosa és si parlem del dret -en termes jurídics- que ha de garantir el deure de prendre decisions moralment responsables sobre les nostres vides i sobre les dels que en depenen. És, doncs, en aquest sentit que considero que el projecte de llei és d'una gravetat terrible, perquè l'Estat es pren el dret d'establir un únic criteri ètic absolut i es veu amb cor d'imposar una moral determinada a tothom. És a dir, per a mi, si el projecte de llei és censurable és perquè atempta contra el pluralisme ètic que és exigible en una societat oberta i avançada com la nostra.

PARTICULARMENT, NO ENTENC que algú es pugui sentir amenaçat pel fet de viure en un país on les lleis respectin conductes que, des del seu punt de vista, siguin moralment reprovables. Ningú no ens obliga a viure al límit de les lleis de manera que la seva permissivitat estableixi també els límits de la nostra conducta moral. És a dir, no es pot pas pretendre que sigui bo tot allò que és legal, ni que només sigui legal allò que algú considera bo. Es tracta de dos plans diferents: el primer -la legalitat- estableix els límits que han de garantir la convivència ordenada; i el segon -la bondat- queda determinat per criteris discrecionals de cada individu o de cada sistema de pensament o creença. Per això, les lleis solen canviar per acomodar-se no tan sols als progressos generals d'una organització social cada vegada més complexa, sinó també a un procés civilitzatori paral·lel a l'amplitud creixent de la diversitat de criteris morals de cada societat.

SIGUI COM SIGUI, el cas és que el PP espanyol ha deixat de fer política conservadora per fer-ne de reaccionària. S'ha imposat l'ala del Café con Leche Party. S'excusa en criteris morals simplement per tenir un control polític cada vegada més estret dels ciutadans. El triomf dels corrents il·liberals de la dreta espanyola -que m'horroritzen tant com els trets il·liberals d'una certa esquerra que també exhibeix superioritat moral- és una molt mala notícia. Però és consistent amb la recessió econòmica i, sobretot, amb la crisi política de l'estat espanyol, que es defensa mossegant.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 24/09/2017

Consultar aquesta edició en PDF