Examen sorpresa. Primera pregunta: ¿vostè creu que als partits polítics hi ha debat? No, no, no cal que respongui ni hi ha més preguntes. No cal. Moltes gràcies per la resposta i sàpiga que 1) s'ha acabat l'examen sorpresa i 2) la seva nota és un excel·lent.
Bé, doncs, un cop vostè i jo hem convingut que el concepte debat intern als partits polítics és un oxímoron de grau 12 a l'escala d'oxímorons (que arriba a 10), analitzem un curiós fenomen que va a més. L'anomenarem Tu em parles per un diari i jo et contesto per un altre diari . Certament és molt bonic fer d'espectador dels intercanvis (d'idees en uns casos, de punyalades en d'altres) entre companys de partit. Perquè aquesta és la gran cosa, que els debats (o, la majoria de cops, pulles) no són entre rivals sinó entre membres (amb perdó) del mateix partit. La premsa de paper ens hem convertit en un plató de reality on sectors oficialistes i crítics dels partits van a estirar-se els cabells. La petita diferència és que els granshermanos professionals organitzen el sidral en una cadena de tele i allà mateix retroalimenten la morralla generada perquè provoqui encara més morralla fins arribar a la retroalimentació infinita. En canvi, els del carnet polític tenen tanta promiscuïtat que acaben dient el mateix a, com a mínim, quatre mitjans, de manera que en un pim-pam quedem ofegats per allaus incontrolables de morralla. Això sí, la moda epistolar té una cosa bona per als que ajuntem lletres als diaris de paper: ens donen vida. Mentre existeixin polítics i partits polítics com els d'ara, caldran diaris de paper on dialogar . Estem salvats.
