El dia 16 de gener l'Institut d'Estudis Catalans farà públic un manifest que defensa les humanitats com a eina bàsica en la formació. El paper fa alguns mesos que volta i ha reunit múltiples adhesions. Ja fa anys que parlem de la crisi de l'ensenyament des de diferents punts de vista, però en general la societat -famílies i experts- demana més matemàtiques i més anglès, posant l'accent en la competitivitat d'un jovent abocat a produir en un món global. Demanem a l'escola que formi treballadors. A vegades també es demana a l'escola que atengui la modulació de les emocions, però hem de convenir que la intel·ligència emocional també és un factor de competitivitat. Poques vegades alguna veu reclama més i millor estudi de les humanitats, més i millor cultura a les escoles. Avui pot passar -li va passar al meu fill, que és científic- que facis tota l'escolaritat, batxillerat inclòs, sense que sentis parlar de Shakespeare: i mira que li va agradar llegir Hamlet, quan li vaig passar el llibre, i tenia quinze anys!
No sé si el ja enyorat amic Josep Maria Castellet va firmar aquest manifest. Ho hauria fet encantat, això segur. Orfe de mestres, es va forjar com a intel·lectual a base de lectures constants -una tuberculosi aleshores gens exòtica hi va col·laborar-. El bagatge va ser tan intens que li va permetre dues coses: vertebrar i representar el món cultural català, i intercanviar coneixement amb els seus semblants de les cultures veïnes. Era un home seductor, lúcid, obert: profundament humà, doncs. Una conversa amb ell, i sempre hi estava disposat, era un festival d'intel·ligència i ironia. Somreia amb tanta facilitat! Ara bé, no estava sol. Era una minoria brillant que es va produir durant el franquisme, en circumstàncies pèssimes. Avui continuem tenint humanistes brillants -fins i tot en procés de formació- però segueixen sent una minoria. ¿No serien més interessants, aquest país i aquesta cultura, si l'escola i la política cultural haguessin eixamplat la minoria? Tenim una immensa creativitat i ens fallen alhora la base cultural i els circuits, massa tutelats per la mà oficial. Això ens dóna una cultura light.
Hem tingut i tenim una política cultural intervencionista però convencional, que aposta pels grans equipaments i pels grans triomfadors. Els grans equipaments són necessaris, però han tingut una gestió caríssima. Hi ha hagut una aristocràcia de la gestió cultural com hi ha una aristocràcia de la subvenció: mireu qui se n'endú la part del lleó i us hi trobareu els qui funcionen en el mercat, siguin grans festivals, siguin grans empreses productores. ¿És això el que cal demanar a una política cultural? ¿O preferim risc, imaginació i aquella creativitat capaç de qüestionar-nos? La concentració del pes econòmic en els peixos grossos del mercat deixa desprotegida la creació de nova fornada, que es veu obligada a demostrar que també pot tenir èxit.
És un error confondre política cultural amb mercat: la política ha de modular el mercat, fer-hi entrar allò que la majoria desatén. Avui estem en un procés de bibianització de la cultura, amb perdó pel neologisme i per l'anècdota que el provoca. Admeto que és un debat trampós, perquè sóc la primera a admirar la capacitat de la Bibiana Ballbè per connectar amb la part emergent del mercat. Aquesta noia està a la que salta i la segueixo precisament per això: perquè fa molt bé allò que fa. El problema ve quan es porta aquest mercat al cor de la política cultural. El mercat està colonitzat per la frivolitat, per una falta de profunditat a canvi d'una gran capacitat per integrar la tecnologia i el desconcert. ¿No hi ha ningú més?
Aquest mercat, molt viu, ens dóna una generació de creadors amb un compromís molt tènue, sigui ideològic davant la crisi, sigui nacional davant el repte del país. Aquest debat l'estan aguantant aquells que vénen de la Transició; el jovent que funciona en la cultura de mercat són triomfadors: són una altra espècie. Però la política i la cultura han d'anar de bracet per sustentar un equilibri social indispensable. Per fornir de preguntes crítiques el relat del que passa. Preguntes que només es poden fer i contestar des de la reflexió que es nodreix de les humanitats, la ventafocs avui dels programes universitaris i escolars. L'ensenyament -i la política cultural- hauria d'estar formant nous Castellets i, sobretot, nous públics per quan aquests Castellets els proposin la vertebració de la cultura del segle XXI. O tindrem un país nou, orfe de grans intel·lectuals.
