Felipe González ha declarat: l’alternativa bolivariana que presumptament persegueix Podemos seria una autèntica catàstrofe. González coneix molt bé el món bolivarià i sap del que parla. González no és l’únic que ha posat de manifest la seva preocupació per les simpaties chavistes de Pablo Iglesias, que, com la majoria saben, ha col·laborat amb algunes organitzacions de l’entorn de l’expresident Chávez. Per tant, Pablo Iglesias també sap el que pretén. Ara bé, al comentari del senyor González, així com la majoria de la resta d’opinions publicades aquests dies passats, referides a la pressuposada intencionalitat de Pablo Iglesias, no expliquen el que, al meu entendre, és la qüestió cabdal: què és el que va fer que Chávez, un modest i desconegut militar, tingués, pràcticament al seu primer intent electoral, el suport majoritari del poble veneçolà? Com tampoc explica per què Pablo Iglesias, un anòmim professor de dret, conegut solament per les seves darreres i freqüents intervencions en tertúlies televisives, obtingués un resultat tan clamorós en el seu, també, primer intent electoral. No tinc cap dubte que el principal punt de coincidència entre l’un i l’altre és l’estat d’esgotament i menyspreu profund cap l’elit política i les altres classes dirigents, dels ciutadans d’ambdós països.
La profunda corrupció existent a Veneçuela, política, econòmica i moral o, dit d’una altra manera: la històrica connivència entre el poder econòmic i el poder polític, va ser el que va provocar la subsegüent desafecció i fàstic de la ciutadania. Potser això els recordi algunes coses que han succeït al nostre país. Pablo Iglesias, en la seva campanya, ha utilitzat una idea a la qual havien donat forma dos periodistes italians, Antonio Stella i Sergio Rizzo, el maig de l’any 2007, quan varen publicar el llibre que titularen La Casta, on explicaven els escandalosos privilegis dels polítics italians. L’any 2009, el periodista espanyol Daniel Montero va escriure un homònim que va titular: La casta, el increíble chollo de ser político en España, on explica, entre moltes altres coses, que, en el nostre país, 80.000 persones viuen de la política; que en molts casos els polítics cobren fins a tres pensions distintes i que, en altres, es poden jubilar amb 7 i 11 anys de cotització, quan la resta de ciutadans n’hauran de cotitzar 35. També explica quins són els salaris i els privilegis dels diputats, senadors, batlles, presidents de comunitats autònomes, eurodiputats, etc. etc. El llibre La Casta, a Itàlia, va ser un èxit editorial extraordinari, comparable al de Podemos quan ha explicat el mateix en un context electoral.
Tot i així, és molt probable que Felipe González tingui raó quan diu que l’alternativa bolivariana seria una catàstrofe. Però la pregunta és: per a qui? Per als sis milions d’aturats?
Per als milers de ciutadans que voltegen pel passadís de la mort esperant que els fotin fora de casa seva?, o de la feina? Els donaré una dada que potser els ajudi a completar la reflexió: l’atur, a Veneçuela, amb tot el caos i desordre amb què viu el país, està per davall del vuit per cent. Se’l poden imaginar, un país amb un vuit per cent d’atur? Què és el que va canviar Hugo Chávez? Crec que una sola cosa: convertir un país de gent desesperada en un país de gent amb esperança. Perquè la resta no ha canviat gaire. No em demanin si, per aconseguir això, el president Chávez va haver de fer algunes trampes. Potser siguin els veneçolans els qui millor puguin respondre aquesta pregunta.
Matteo Renzi, el nou primer ministre italià, s’ha fet, poc més o manco, la mateixa pregunta, i la seva resposta ha estat: si fem reformes creïbles, el populisme no tindrà futur. Dit d’una altra manera, si continuam abusant de la gent, enganyant-la, arruïnant-los el present i apagant-los el futur, el populisme fotrà fora els responsables i el que guanyarà serà el model bolivarià, perquè, en el pitjor dels casos, durà, durant un temps, la pau i l’esperança a milions de ciutadans desesperats. Així que solament una seriosa, convençuda i profunda regeneració de les classes dirigents, començant pels empresaris, sobretot d’aquells que, amb els seus propis recursos, han satisfet la cobdícia dels polítics en benefici propi, pot evitar la catàstrofe de la qual ens ha parlat el senyor González. I, com hi insisteix el president Renzi, perquè aquestes reformes siguin creïbles, a més de crear il·lusions i somnis, s’hauran de fer projectes concrets, fent grans inversions en la creació de llocs de feina i pel creixement de l’economia. Si no es fa així, totes les mesures en defensa de l’austeritat estan condemnades al fracàs. Sobretot si són els mateixos corruptes els qui les volen imposar.
