El capital al segle XXI, el nou llibre de l’economista francès Thomas Piketty, és un fenomen en tota regla. Hi ha altres llibres sobre economia que han estat èxits de vendes, però la contribució de Piketty és erudita, seriosa i innovadora d’una manera que no ho solen ser la majoria de bestsellers. I té els conservadors aterrits. Tant, que James Pethokoukis, de l’Institut Nord-americà de l’Empresa (AEI), adverteix a la revista política National Review que cal refutar l’obra de Piketty perquè, en cas contrari, “es difondrà entre els intel·lectuals i canviarà l’escenari político-econòmic en què es lliuraran totes les batalles polítiques en el futur”.
Doncs bé, molta sort amb el pla. En qualsevol cas, el que més sorprèn d’aquest debat és que, fins avui, la dreta sembla incapaç de bastir cap mena de contraatac ben fonamentat per fer front a la tesi de Piketty. En lloc d’això, la seva única resposta ha consistit a desqualificar-lo: en particular, s’ha acusat Piketty de ser marxista, igual que fan amb tothom que considera les desigualtats econòmiques una qüestió important.
D’aquí un moment tornaré al tema de les desqualificacions, però abans parlem de per què el llibre està tenint un impacte tan considerable. Piketty no és pas el primer economista que assenyala que assistim a un augment dràstic de les desigualtats, ni tampoc és el primer que recalca el contrast entre el creixement lent de la renda de la majoria de la població i l’augment desorbitat de les rendes dels més rics. Hem de reconèixer que Piketty i els seus col·legues han aportat molta profunditat històrica als nostres coneixements i han fet palès que realment vivim en una nova Gilded Age [època d’expansió econòmica als EUA, després de la Guerra de Secessió -del 1870 al 1890-, que, sota una imatge de prosperitat, amaga molts problemes socials]. Però això ja fa temps que ho sabíem.
Ara bé, el que és realment nou d’El capital al segle XXI és la manera com tira per terra el més preuat dels mites conservadors: la insistència que vivim en una meritocràcia en què les grans fortunes es guanyen i són merescudes. Durant les últimes dècades, la resposta dels conservadors als intents de convertir en tema de debat polític el fortíssim increment dels ingressos dels més rics s’ha basat en dues línies de defensa. En primer lloc, negar que als rics els vagi tan bé i als pobres tan malament. I, en cas que negar-ho fallés, adduir que els ingressos astronòmics dels més rics són una recompensa justificada pels serveis prestats. No els anomeneu “l’1 % més ric” o “les grans fortunes”, anomeneu-los “els creadors de llocs de treball”.
¿Però com es pot sostenir aquesta defensa si gran part de les rendes dels rics no provenen del seu treball, sinó del patrimoni que posseeixen? ¿Com es pot si, cada vegada més, les grans fortunes tenen l’origen en el patrimoni heretat i no pas en l’activitat empresarial?
Piketty demostra que aquestes preguntes no són banals. Les societats occidentals d’abans de la Primera Guerra Mundial estaven dominades per una oligarquia que havia heretat la riquesa i, al seu llibre, Piketty dóna arguments sòlids que indiquen que ens tornem a encaminar cap a aquesta situació.
Així doncs, què han de fer els conservadors que temen que aquest diagnòstic serveixi per justificar una càrrega fiscal més gran per als rics? Podrien intentar rebatre Piketty d’una manera substancial, però, fins ara, no he vist cap senyal que indiqui que en tinguin aquest intenció. Com us comentava, en lloc d’això, s’han dedicat a desqualificar-lo.
Suposo que no m’hauria de sorprendre. Fa més de vint anys que participo en debats sobre la desigualtat i encara no he vist mai cap expert conservador que sigui capaç de discutir les xifres sense tirar-se pedres intel·lectuals a la pròpia teulada. Per què? És gairebé com si, en essència, els fets no es posessin al costat dels conservadors. D’altra banda, titllar de roig tothom que qüestiona qualsevol aspecte del dogma del lliure mercat ha estat una pràctica estàndard de la dreta de tota la vida des que William F. Buckley -analista polític conservador i fundador de National Review - i els seus afins van intentar impedir que s’ensenyés economia keynesiana no pas demostrant que era errònia, sinó denunciant que era “col·lectivista”.
Tot i això, veure com els conservadors acusaven Piketty de marxista un rere l’altre ha sigut tot un espectacle. Fins i tot Pethokoukis, que és més sofisticat que la resta, assegura que El capital al segle XXI és una obra de “marxisme tou”, cosa que només té sentit si el sol fet d’esmentar les desigualtats econòmiques et converteix en marxista. Potser és que ho veuen així: fa poc, l’exsenador Rick Santorum va denunciar que el terme classe mitjana és una expressió marxista, perquè ara resulta que als Estats Units no hi ha classes.
D’altra banda, la crítica de The Wall Street Journal, com es podia esperar, no s’està de res: partint de la crida de Piketty a favor d’una fiscalitat progressiva per limitar la concentració de la riquesa (una solució d’allò més nostrada, que han defensat no tan sols economistes nord-americans capdavanters, sinó també polítics de partits majoritaris, fins i tot el mateix Roosevelt), s’ho fa venir bé per anar a parar, com qui no vol la cosa, als mals de l’estalinisme. ¿De veritat que el Wall Street Journal no és capaç de res millor? Sembla que la resposta és no.
Ara bé, el fet que, amb tota evidència, els defensors dels oligarques nord-americans no sàpiguen com dotar-se d’arguments coherents no vol pas dir que fugin cames ajudeu-me de la política. Els diners se segueixen fent sentir. De tota manera, les idees també compten: determinen com parlem sobre la societat i, en últim terme, com actuem. I el pànic que ha suscitat Piketty fa palès que la dreta s’ha quedat sense idees.
