Un trajecte a peu des del centre de qualsevol ciutat fins a un dels seus suburbis més abandonats representa la possibilitat d’aprendre una lliçó d’urbanisme i de sociologia. Les ciutats, els seus carrers, els edificis, els comerços, els espais en general, són llibres oberts que recullen el que és tangible i el que és intangible, el viscut i el somiat, el goig de viure i l’amargura de malviure.
Aquest trajecte, servidor el fa sempre que pot com una manera de conèixer una ciutat, sobretot quan hi va per primera vegada i/o no en tenia una clara imatge prèvia. Escoltar la ràdio, entrar en un supermercat en un barri de classe mitjana, mirar a la cara dues dotzenes de persones triades a l’atzar, estudiar alguns preus a les seccions d’anuncis econòmics... una ciutat es revela en moltes petites coses penjades en la vida quotidiana. Però potser és el trajecte al qual m’he referit abans la font més profitosa de coneixement.
Poc temps després de l’annexió de la RDA per part de la RFA, servidor va poder anar unes quantes vegades en poc temps a Berlín i traçava el trajecte de manera que, partint d’una zona cèntrica del Berlín anomenat Occidental, passés per una zona igualment cèntrica de l’Oriental i continués cap al suburbi. La brillantor de la primera etapa esdevenia sòlida austeritat en la segona, a partir de la qual s’anava endolant més i més la grisor de la manca d’expectatives. Els anuncis fluorescents eren substituïts per dues bombetes il·luminant un rètol damunt contraxapat, els referits dels edificis eren crostes molles, els arbres semblaven cansats de viure, l’enllumenat públic era irregular i, en tot cas, insuficient. A poc a poc la fosca et menava cap a l’univers de, per exemple, El tanguista, de Christoph Hein, que l’editorial Tres i Quatre va publicar segurament abans d’hora -avançar-te massa al teu temps et pot convertir en un epígon del futur, adverteix Joan Fuster: però no és el cas.
L’Alemanya comunista, vigilada en tots els moviments de la vida de les persones, apareix a l’obra de Hein de manera encara més angoixant que quan ens la conta Christa Wolf. Fins i tot uns anys després de l’annexió aquella Alemanya continuava amarant la nit dels suburbis berlinesos -orientals, per dir-ho així- i aquesta sensació no se’m va esvair del tot ni quan vaig visitar Jürgen Böttcher-Strawalde, un cineasta de referència dels documentalistes europeus i un pintor tan valuós com ho puguin ser el seu alumne A.R. Penk i el seu compatriota Baselitz, i que, després d’anys de penúries, de sobte era reclamat per les cinemateques i les sales d’exposicions occidentals. Fins i tot en aquell espai de creació, de coneixement i de saviesa, de llibertat just encetada, la llum emanava la tristor pastosa del gran suburbi.
En fi, el trajecte envers el passat comunista es va anar escurçant en alguns barris de la ciutat, penetrats sense gaires manies per un món que s’oferia agressivament a aquells que no el podien fruir. Fos com fos, alguns signes externs suggerien una evolució cap a un món millor ple de dubtes i llacunes, però millor al capdavall. A la lliçó d’urbanisme i de sociologia, les particularitats de la ciutat hi afegien la lliçó de la història, i hauríeu dit que la història té l’objectiu primordial de conquerir els centres de les ciutats amb les grans franquícies de fast food, vestimenta i complements; com que el mitjà és el missatge, els centres de les grans ciutats són fets de marques i anagrames clonats fins a l’infinit: com una fatalitat, l’essència de la nova ciutat s’ha engranat amb el moviment de la història i ens hi ha engrunat sense remei. ¿La transició del comunisme al capitalisme s’havia fet per això? ¿No tenia raó Christa Wolf quan proposava una fusió pausada per no perdre els valors que el socialisme podia aportar a la nova nació?
Ara de vegades faig el trajecte del centre a algun suburbi de la meva ciutat, i se m’accentua la sensació que l’evolució irremeiable cap a pitjor s’intensifica: es mostra en una degradació cada vegada més propera al centre -ben parapetat, tot s’ha de dir-, de manera que el contrast és flagrant i provoca una sensació feta de vertigen i d’oi. I aquesta ciutat, Palma, es postula per ser declarada Patrimoni de la Humanitat. Si els experts prenen en consideració la proposta, serà qüestió de no deixar-los sortir d’un centre fet d’anagrames multinacionals i d’hotels com a forma de preservar les façanes dels vells casals de Mort de dama. Si surten d’aquest nucli urbà, es trobaran que el suburbi els surt a camí molt abans del que era raonable esperar.
