Misc 27/05/2014

Pablo Iglesias i els seus

i
Lucía Etxebarria
4 min
Pablo Iglesias i els seus

El dia de les eleccions vaig proposar-li al director d’aquesta secció escriure un article sobre Podem, perquè jo preveia que aquesta formació obtindria quatre escons a les eleccions europees. El director es va mostrar prudent i no va creure convenient publicar l’article fins que sortissin els resultats de les eleccions.

Fa cinc dies, des de les xarxes socials, vaig fer una crida als lectors per demanar-los que m’escrivissin per què pensaven votar Podem. Des d’aleshores, he rebut 279 propostes. Crec que és una mostra més que fiable.

D’aquestes 279 respostes, només 13 fan referència específicament al programa electoral de Podem. La resta, 266 propostes, les Podem dividir en dues categories:

Arguments purament emocionals. Fan referència a allò que Podem transmet i utilitzen termes com: frescor, honestedat, il·lusió... I, sobretot, els més repetits: esperança, confiança, aire fresc.

Arguments que fan referència exclusivament a Pablo Iglesias. Podem és el partit de Pablo Iglesias. I, per si encara en teníem algun dubte, una foto seva presidia la butlleta electoral de la formació en aquests comicis. El logotip del partit és la foto del candidat: una cosa mai vista.

Doncs bé, senyors, si tenen prou paciència per llegir-se els programes de les quatre candidatures d’esquerra que es presentaven a les eleccions en aquest país, veuran que no hi ha grans diferències entre Esquerra Plural, Podem i Primavera Europea, i gairebé cap entre els dos últims. Cal dir que tant Podem com Equo/Compromís (Primavera Europea) van fer primàries internes. Equo comptava amb l’avantatge que les seves propostes podien ser factibles, ja que integrava la seva candidatura amb la dels verds, la quarta força europea. Pel que fa a Podem, tot sonava una mica com a Star Trek : el viatge sembla fascinant, però no es pot fer sense la nau Enterprise.

Així doncs, quin ha estat el motiu del seu èxit? El candidat. I com han conegut els votants el candidat? Per la televisió. Això ho deixen ben clar en els seus e-mails.

Pablo Iglesias ha tingut més presència mediàtica que cap altre candidat, i hi incloc Valenciano i Cañete. Gràcies al suport incondicional dels dos grans programes d’anàlisi política que s’emeten a La Sexta i a Cuatro, el candidat de Podem apareixia a la televisió com a mínim dues vegades a la setmana i, el que és més important, en programes que s’adrecen precisament a un segment d’audiència que és potencial votant d’esquerres.

I no puc evitar preguntar-me: ¿si Rosa Díez hagués sortit dues vegades a la setmana a Antena 3, ara UPyD tindria un altre escó?

El director d’aquesta secció em diu que Rivera i Nart també surten a la televisió. Però no dues vegades a la setmana i no en cadenes dirigides al seu segment de votants. I intenten esgarrapar vots en un sector molt diferent.

Podem se situa com un partit a l’esquerra de l’escala ideològica i Ciutadans a la dreta.

L’altre dia, quan jo advocava per no votar els partits majoritaris, Alfred Bosch em va replicar, molt irònicament, que votar el PP a Catalunya és votar un partit minoritari.

Diverses vegades Podem ha deixat ben clar amb qui li agradaria col·laborar: amb Esquerra Unida, CUP, Partit X i Anova. Iglesias també ha declarat que consideren que les bases del PSOE són pròximes a la seva ideologia, si bé la cúpula del partit se n’allunya totalment.

Per tant, Podem s’ha endut el vot de les persones descontentes amb les formacions d’esquerres d’arreu de l’Estat, és a dir, ha atret un enorme potencial de massa votant. Rivera i Nart es dirigeixen als descontents amb el PP a Catalunya, un segment bastant menys representatiu. I ja se sap que el votant conservador és molt més fidel i inamovible en la seva posició que no pas el d’esquerres, més flexible (o, posant-nos una mica frívols, cap calent).

Podem rebrà una subvenció d’un milió i mig d’euros pels vots i escons que ha obtingut en aquests comicis. En l’apartat 2.5 del seu programa, el partit de Pablo Iglesias defensa la “limitació estricta de les subvencions públiques als partits” (sic) i, tot i així, en cap moment han dit que pensin renunciar a aquesta subvenció. Resulta prou evident, però, que gran part dels seus votants no han llegit el programa.

En un moment en què semblava que Esquerra Unida fregava el llindar de la intenció de vot que porta a la fase crucial d’enlairament i creixement, molts es pregunten quins motius estranys existeixen perquè, de cop i volta, es llanci un torpede contra els esforços d’unitat que IU està duent a terme des de fa temps. Per això sorprèn tant el claríssim suport mediàtic que ha rebut Pablo Iglesias.

Daniel Bensaïd deia en el seu llibre La política como arte estratégico :“Qui no té memòria de derrotes ni de victòries passades tampoc té massa futur. El pur «present del crit» no construeix una política”.

Ens falta saber si Podem és simplement un fenomen mediàtic o si es constituirà com una veritable opció política.

I, això, només ho dirà el temps.

stats