Misc 27/08/2013

El PSC, cap a la foto en blanc

i
Sebastià Alzamora
2 min

El PSC continua el seu espectacle d'autoescorxament en públic amb noves i singulars declaracions a càrrec dels seus dirigents. Ara és Antonio Balmón, plantígrad de la política, el que opina, en un article a El Periódico (on, si no), que "sobren" algunes veus discordants dins el partit. Hay excomunión , doncs, o punit soit qui mal y pense . Immediatament s'han succeït les reaccions dels al·ludits. Joaquim Nadal, que aquest estiu ha vingut a dir el mateix que Jordi Pujol (a saber, que s'ha quedat sense arguments contra l'independentisme), i que és un gat molt més vell i sinuós que Balmón, ha decidit fer veure que no es donava per al·ludit i que l'article de Balmón li sonava com una tempesta d'estiu, d'aquestes que fan molt soroll però deixen escassa substància. El lleidatà Àngel Ros (àlies Què fa un noi com tu en una formació com aquesta ) ha replicat que, al PSC, "no hi sobra ningú". I Marina Geli ha continuat el mateix raonament i, pel meu gust, l'ha completat de manera idònia: ha assenyalat que al PSC no tan sols no hi sobra ningú sinó que, si de cas, "hi falta gent". Em sembla que l'exconsellera de Salut ha encertat el clau de ple: no només qualsevol partit polític, sinó qualsevol organització de qualsevol tipus, se suposa que ha d'aspirar a aglutinar dins seu tanta gent com sigui possible. La temptació de la purga interna sempre és, a curt termini, lesiva, i a mitjà o llarg termini, directament suïcida.

Naturalment, s'ha de sobreentendre que Balmón no considera la possibilitat que qui sobri dins el PSC sigui ell mateix, o els membres de l'actual directiva. De manera que cal col·legir que els sobrants del PSC són, com suggereix el mateix Balmón, aquells dirigents "que han canviat el nosaltres pel jo ", i que s'han erigit "en professionals del soroll sense cap rellevància actual". És a dir, aquells que havien manat però ara ja no manen, i que, per aquesta mateixa circumstància, es permeten de parlar amb veu pròpia. El més inquietant de les opinions de Balmón és aquesta aversió a aquells que deixen de banda el nosaltres per concentrar-se en el jo : és a dir, a aquells que gosen deixar de banda (ni que sigui un moment) els argumentaris i les consignes de partit per construir, elaborar i expressar opinions particulars.

Aquesta antipatia per les singularitats i aquesta vocació de tancar files no és privativa del PSC, sinó de tot el sistema dels partits catalans i espanyols, i així els llueix el pèl a alguns. Des de la implosió del PSC fins a les fissures del PP, passant per la bretxa entre Convergència i Unió, tot plegat són conseqüències d'aquesta mania per la univocitat: allò que Alfonso Guerra va descriure com " el que se mueva no sale en la foto ". Però, en el cas del PSC, el perill cada dia més imminent és que la foto acabi sortint en blanc, per falta de personal que hi vulgui figurar. Potser que el senyor Balmón i el senyor Navarro hi pensin una mica, abans de continuar amb la seva gojosa política de fumigació interna: aviat no els quedaran ni els polls.

stats