Encara recordo, amb incredulitat i estupefacció, l’estranya compareixença pública del general nord-americà Colin Powell poc abans que George Bush fill ordenés la invasió de l’Iraq, el 19 de març de 2003. Powell assenyalava imatges aèries de llocs desèrtics o d’edificis desolats on només s’hi distingia la teulada, i deia que allà “hi podria haver” quantitats immenses d’armes de destrucció massiva. La Guerra de l’Iraq va començar amb aquell espectacle absurd, la d’un home donant detalls d’unes imatges que, en realitat, no veia ningú. El que va passar després és prou conegut. Certament, es va foragitar el règim criminal de Saddam Hussein, però a un preu altíssim: el de transformar un país més o menys articulat i relativament pròsper en un territori devastat i caòtic. Defensar aquella intervenció amb arguments racionals és avui complicat. L’ofensiva va començar amb una mera suposició -real o malintencionada, tant és- sobre un suposat perill de gran abast, i va continuar d’una forma erràtica, limitant-se a desmantellar la xarxa de poder de Saddam. Ni tan sols van aconseguir aquest modest objectiu.
El 20 de gener de 2009, Barack Obama va ser investit president dels Estats Units. Al cap d’uns mesos, el 9 d’octubre, se li va concedir el premi Nobel de la pau. Es tracta d’un fet insòlit, que en el seu moment va causar una certa sorpresa: era, si fa no fa, com atorgar la medalla d’or dels 100 metres llisos a l’atleta que semblava més ràpid... però abans de celebrar-se la prova! La pressió sobre Obama -i, indirectament, sobre l’administració nord-americana- per retirar les tropes de l’Iraq va esdevenir molt difícil de gestionar. Obama s’havia mostrat en contra de l’ocupació, però alhora estava compromès a garantir un final raonablement segur a l’aventura incerta que havien iniciat Bush, Blair i Aznar, entre d’altres. La concessió del premi Nobel va precipitar els fets, i el 15 de desembre de 2011 l’exèrcit nord-americà va abandonar definitivament el territori iraquià. En aquell moment, no existia ni un sol indici que fes recomanable aquella decisió, ans al contrari: el terrorisme era un fet diari i quotidià, els antics partidaris de Saddam Hussein s’estaven reagrupant i, sobretot, el terreny havia quedat adobat per a l’islamisme radical, amb el seu efecte de crida sobre els més selectes inadaptats dels suburbis d’arreu d’Europa. Si la decisió de Bush va ser temerària, la d’Obama va ser precipitada. No estic fent una comparació -el problema el va generar el primer-, però sí que afegeixo un matís que sovint, en nom de la correcció política, ningú no gosa esmentar.
Entre el 2011 i avui ha sorgit una excrecència territorial coneguda com a Estat Islàmic, un pseudocalifat que mostra amb cruesa el desconcert d’una part del món musulmà a l’hora d’assumir una modernitat de la qual només participa en qualitat de consumidor de tecnologia, passivament. Saben que el futur no és seu, i l’assumeixen com una disjuntiva gens atractiva: o badallar pels suburbis d’Europa o fer veure que són combatents i màrtirs pels deserts del Pròxim Orient. Tot plegat, com bé va assenyalar André Glucksmann, no és res més que nihilisme. No porta enlloc. És una dansa de la pluja per espantar un món modern que alhora els fascina i els fa por.
Obama se’n va anar de l’Iraq l’any 2011 i hi torna el 2014. ¿Una oportuna rectificació, un acte de responsabilitat? Aquesta és una lectura dels fets ben vàlida. N’hi ha una altra, però, i resulta tan plausible com la primera: anant-se’n i tornant, el govern nord-americà assolia dos objectius molt més importants que els que hauria obtingut simplement havent-s’hi quedat. El primer, de caràcter intern: la retirada del 2011 i el retorn del 2014 aconseguien complaure simultàniament sectors de la societat nord-americana que solen ser antagònics. El segon té una dimensió internacional, i permet visualitzar altre cop els Estats Units com el país imprescindible a l’hora de garantir la pau del món. S’oblida un detall decisiu, en tot cas: els bàrbars que ara decapiten persones innocents han arribat al poder gràcies a la retirada decretada per Obama uns anys abans. Amb una força d’ocupació efectiva que no hagués abandonat el país fins a garantir una estabilitat mínima, aquesta situació resultaria inimaginable. Qui sap si aquell premi Nobel prematur del 2009 va generar, ni que fos de manera indirecta, la situació actual. M’agradaria pensar que no, perquè sempre és més agradable provar d’entendre les grans decisions des de la perspectiva de la racionalitat, no de l’atzar.
