Ja en vàrem parlar fa un parell de setmanes, però val la pena insistir-hi. El secretari d’estat de Cultura, José María Lassalle, és un home raonable i culte a qui li ha tocat treballar dins el pitjor govern possible, i a l’ombra d’un ministre inqualificable com és José Ignacio Wert. Així ha estat com els dos grans projectes de Lassalle per a aquesta legislatura han acabat com han acabat: la llei de mecenatge es va consumir damunt d’ella mateixa, com un foc d’encenalls. I la nova llei de propietat intel·lectual, anomenada llei Lassalle, ha estat aprovada com gairebé totes les lleis propulsades pel PP: abusant de la majoria absoluta i fent gala d’una absoluta incapacitat de consens i diàleg amb els grups de l’oposició. La llei Sinde ja va ser un desastre, però la seva filla no natural, que és aquesta llei Lassalle, significa un aprofundiment dins la pena i la llàstima. És una llei que no agrada a ningú, ni als grups polítics ni encara menys al sector cultural, i que té com a destí previsible ser derogada a la mínima que hi hagi un canvi de govern. No necessàriament per res millor, això sí que és cert. Com diuen els valencians, i ens agrada repetir, per avall no hi ha tetxo.
Per si al ministeri de Cultura (i Educació, diuen) no li ploguessin prou desgràcies, el mestre Jordi Savall ha renunciat al Premio Nacional de la música que el susdit Wert li ha volgut encolomar. Eren trenta mil euros de dotació, que mai van malament, però després de dècades de menyspreu (els successius governs espanyols sempre han arraconat Jordi Savall i tot el que significa, mentre arreu del món se li reconeixia i celebrava el mestratge), Savall s’ha estimat més declinar aquest cant de flabiol. Una mostra de dignitat que al PP em temo que no entendran mai. I això que em consta que Jordi Savall i José María Lassalle tenen una bona relació personal. Però ni així.
Ara m’agradaria adreçar-me novament al secretari d’estat de Cultura, amb qui jo també (modestament) tinc o he tingut una certa relació d’amistat: José María, crec que no ho enteneu, però ha arribat un punt en què ningú que no sigui dels vostres vol tenir res a veure amb el PP. Sobretot des de Catalunya, o des de les Balears o des del País Valencià, fa mal d’ulls recollir qualsevol guardó que vingui d’un govern del vostre partit. Heu demostrat a bastament que estau en contra de la pluralitat lingüística i cultural de l’estat espanyol, amb una bel·ligerància inimaginable. Ja sé que tu no penses així, però ho acceptes i t’ho empasses. No sé què és més indigne: el que fustiga una cultura des de la seva majoria absoluta per convenciment, o el qui ho fa només per mantenir-se en un càrrec, encara que no pensi així.
Vés-hi rumiant, secretari. I per favor, no em tornis a telefonar un divendres a la nit per dir-me “a ver cuándo hablamos, coño ”, com vares fer amb motiu del meu articlet sobre la frustrada llei de mecenatge. No estem en temps de collonades, i una trucada intempestiva (encara que sigui d’un secretari d’estat) ja no espanta ningú.
