Misc 17/08/2013

No fer res no és una opció!

Edward Hugh
4 min

En el seu blog oficial, el comissari europeu d'Economia, Olli Rehn, defensava la proposta del Fons Monetari Internacional (FMI) per a Espanya sobre un pacte social que incloïa una retallada del 10% en els salaris. Per fer-ho, Rehn citava una frase de Bob Dylan: "Alguna cosa està passant, però no saps què és".

Evidentment, Rehn feia referència a l'ambient d'incertesa que envolta el procés de recuperació de l'economia espanyola. Però aquesta mateixa frase també podria descriure la reacció generalitzada de la societat espanyola davant les propostes de l'FMI. Des de la patronal, passant pels sindicats, fins al govern i l'oposició, la reacció ha estat la mateixa: "Alguna cosa està passant i no volem saber què és".

I dic "no volem" perquè la majoria de comentaris que he llegit a la premsa espanyola tenen poc a veure amb els arguments presentats, ni tan sols per intentar entendre'ls. Alguns periodistes s'han centrat únicament en els sous que guanyen els economistes del mateix FMI (que, últimament, s'han incrementat).

D'altres, citant l'exemple d'un representant del govern brasiler que es va negar a donar suport a l'últim pagament per a Grècia, asseguren que l'FMI no és una institució democràtica, ja que les potències emergents no hi estan degudament representades. És igual si el que realment denuncien aquestes potències és la influència d'Europa en les polítiques de l'FMI, que consideren excessiva, i es queixen d'un optimisme simplista. El premi a la irrellevància se l'emporta, sens dubte, un periodista de La Razón que va creure convenient dedicar tot un article al fet que els salaris alemanys han augmentat un 20% més que els espanyols durant la crisi.

No estic segur que aquest últim punt hi tingui res a veure, però el que sí que és cert és que tots els arguments exposats comparteixen una mateixa característica: no acaben d'adonar-se que, en realitat, Espanya està sumida en una profunda crisi. Ignoren el fet que l'atur, sobretot entre els més joves, ha arribat a unes xifres inacceptables; que el futur del país marxa cada dia en avió, vaixell o tren; que la perspectiva de creixement econòmic és tristament fràgil, i que, bé, és necessari que es faci alguna cosa d'una vegada per totes.

Tal com indica el cap de la missió espanyola de l'FMI, James Daniel: "Veiem una recuperació, però una recuperació molt dèbil".

El que l'FMI vol dir és que si la situació es deixa tal com està, el creixement econòmic no serà suficient per produir un canvi significatiu en la taxa d'atur. En conseqüència, i segons les previsions de l'FMI, si es continua amb les polítiques actuals l'índex de desocupació a Espanya arribarà al 25% l'any 2018. L'FMI també destaca que la crisi hagi tingut un impacte tan desigual en la societat espanyola, fent que els joves menors de 30 anys, que tenen ben poca responsabilitat sobre la situació actual, siguin els que n'hagin pagat un preu més alt. Vist així no és gens sorprenent que tants joves decideixin marxar a l'estranger buscant un futur millor. Seguir sense feina l'any 2025 no és una perspectiva gaire engrescadora!

S'ha fet molt per protegir els membres de la nostra societat que, com jo, tenim més de 60 anys, però cal recordar que la independència del nostre país no representa cap amenaça per a les pensions del futur: la veritable amenaça és que no quedin prou joves aquí per pagar-les!

Tal com exposa James Daniel, per evitar aquesta catàstrofe el creixement "ha de ser més fort i produir més llocs de treball". Això implica que s'hagi d'actuar en diferents àmbits, entre els quals s'hauria d'incloure "una flexibilitat salarial més gran que produeixi més llocs de treball" i proporcioni "un entorn més just i igualitari entre els que tenen una feina fixa i els que tenen feines temporals". ¿Us sona d'alguna cosa?

Aquesta setmana he tingut l'ocasió de parlar amb un periodista d'Estònia, un país que ha experimentat un progrés polític amb el qual molts catalans voldrien identificar-se. Em va explicar que, a Estònia, les persones entre 30 i 35 anys són les que tenen un salari més alt de mitjana, mentre que a Espanya els treballadors més ben pagats tenen entre 50 i 59 anys. En termes econòmics això no té cap sentit i resulta contraproduent si el que realment volem és un país obert a la iniciativa, la creativitat, l'emprenedoria i la imaginació.

La proposta de l'FMI està a favor d'una nova sèrie de Pactes de la Moncloa que estableixin no només reduccions salarials, sinó també que els empresaris adquireixin un compromís ferm per generar un determinat nombre de llocs de treball alhora que s'implanten mesures per abaratir els preus.

És l'anomenada "devaluació interna" que macroeconomistes com Paul Krugman, Dani Rodrik i jo mateix hem estat defensant des de fa sis anys. No és un pla perfecte, i tenir l'euro com a moneda no facilita les coses gens, però és millor que quedar-se sense fer res, mirant i esperant mentre la situació empitjora. És una opció que valdria la pena tenir en compte en lloc de descartar-la automàticament.

Nosaltres, els catalans, hem quedat relegats a simples espectadors, ja que ara mateix no disposem d'eines macroeconòmiques al nostre abast. Però potser l'any que ve tenim l'opció de votar, votar per tenir més llibertat però també més responsabilitat. Abans que actuar com si ja ho sabéssim tot, crec que és millor estar disposats a escoltar les recomanacions dels experts internacionals i reflexionar-hi. Com a mínim, aquesta és la mena d'actitud que voldria veure en un país que considero com a propi.

stats