DUES HISTÒRIES REALS, la cara i la creu del teatre. Primer la creu, que, malgrat tot, també és una cara. Una lectora del diari, l'actriu Magda Puig Torres, ens explica un cas real que acaba de passar: un dijous, un teatre petit de Barcelona, una obra amb tres actors, un tècnic de llums, una tècnica de so, un tècnic audiovisual, una productora, un director, els responsables de la sala... i al pati de butaques, tres persones! Només tres. Suspenem la funció? No, no i no. En acabar, el director, amb els ulls envermellits, dóna les gràcies a l'equip: "No ens podem rendir, nois, no ens podem rendir mai".
Ara la cara. La companyia de joves actors La Mandanga, davant la impossibilitat d'entrar al circuit regulat, va decidir portar Animals de companyia, l'opera prima d'Estel Solé (també actriu), a les cases privades. El boca-orella ha funcionat. Els cinc actors i amics porten tres mesos voltant per Catalunya amb el seu melodrama. Els vaig veure fa uns dies al menjador-cuina de l'amic Nicola Padovan. El públic el formàvem una trentena de persones. Al final de l'obra, l'Estel ens va donar les gràcies i va fer un al·legat a favor del teatre, a favor de tornar a buscar el públic allà on s'estigui amagant, a favor d'un sistema que està ofegant el talent i la il·lusió. Ells n'han sortit, del sistema, i se n'estan sortint. No sé si és la solució, però és la realitat. I aviat aniran de gira per l'Amèrica Llatina.
La realitat és que la cultura, com la natura, és imparable. Enmig d'un mar de ciment, miraculosament, un dia veus com de cop per una escletxa ha tret el cap un petit brot verd, una planteta minúscula i impertinent. Doncs de la mateixa manera, enmig del desert de la crisi, ofegats per l'IVA del 21%, desolats per unes sales cada dia més buides, un dia de cop a les cases brota el teatre i a les sales uns actors actuen sols i no es rendeixen.
