Amb George Bush vam acabar les existències d'insults i menyspreus. Allò de l'Iraq va ser una manipulació tan gran i una estafa intel·lectual tan descarada, mesquina i fastigosa que va aconseguir que ens emprenyéssim de debò. Però, abans d'allò, Bush ja era blanc de les nostres ires. El seu crim? No ser dels nostres . Ja se sap, aquí som antiianquis, però depèn. El nostre imaginari és l'Oncle Sam exercint d'imperialista sense escrúpols, però de vegades ens n'oblidem. Vam odiar Bush. Però amb Obama ens cau la baba. Tant li fot l'incompliment de les promeses d'un món millor (que ens vam creure perquè ell sí que era un estatunidenc bo). Tant és que usi drones per fer coses lletges (almenys tant com algunes que va fer Bush). Tant se val que Guantánamo continuï existint.
I si Obama ens encanta, la seva esposa ens fa aplaudir amb les orelles. Quina dona! Compromesa i lluitadora. En canvi, Condoleezza Rice, culpable d'alguns dels grans errors de Bush, però que va arribar a dalt de tot sent dona i negra, mai va ser exemple per als atorgadors de diplomes de dona compromesa i lluitadora i sí de dona negra dolenta . Total, que hem adoptat Obama (i família) com uns dels nostres i així ho seran fins a l'eternitat. I quan toqui fer balanç potser sí que, de passada, esmentarem alguna coseta que va grinyolar, però ho justificarem dient que els estatunidencs dolents no els van deixar treballar com haurien volgut. I el nostre veredicte històric els declararà innocents. Ah, i de passada aprofitarem per recondemnar Bush, que, a més, caminava com un vaquer.
