23/04/2015

No és pas Google qui m’espanta

3 min

Sembla que hi ha estira-i-arronses entre la Comissió Europea (CE) i Google. La CE acusa el cercador, i amb raó, de posició dominant. Google té una quota de mercat a Europa que supera el 90%. Jo en sóc usuari freqüent. Ningú m’hi ha obligat. Però sempre he defensat la lluita contra els monopolis, contra els càrtels i contra qualsevol posició dominant de qualsevol poder econòmic o polític. Contra tota situació que alteri la igualtat de competència en el mercat. Per tant, diguem d’entrada que l’actuació contra Google -almenys de manera preventiva- no em sembla criticable.

Tanmateix, voldria cridar l’atenció sobre la tendència dels polítics de Brussel·les a exercir de Robin Hood. Però només fora de casa. S’emparen en el principi de subsidiarietat, que significa no interferir en nivells on ja existeix una administració competent. No practicar allò que ells qualifiquen d’intromissió-“competència de l’estat membre”-. I és un principi que em sembla correcte quan estem davant d’administradors responsables. Ara bé, què succeeix quan l’administració competent abusa del contribuent? En aquests casos, el principi de subsidiarietat recorda aquella casa on el pare reiteradament viola la filla, tothom ho sap però els veïns ometen la situació: “No em correspon a mi ficar el nas a casa dels altres”. A mi Google no em fa por, per ara. M’espanten altres coses que ja estan tenint lloc, i a casa.

La pràctica dels poders públics a Espanya no s’allunya del Gran Germà del 1984 d’Orwell. Que es facin inspeccions tributàries a la carta, que es provoquin filtracions interessades, que els fiscals funcionin sota radiocontrol per tal que (amb raó o no) s’investigui algú específicament, que el poder públic utilitzi falsedats amb la intenció de perjudicar algú, etc., ens hauria de preocupar molt més que la potencial amenaça de Google. La utilització, per part dels governants, de la informació privada dipositada a mans de l’estat espanyol estimula les ganes de tenir el passaport d’un altre país. Ja he denunciat diversos cops el transvasament d’informació fiscal que, fa anys, va acordar Hisenda amb els ajuntaments per tal de bloquejar els comptes corrents quan convé. Va ser un petit pas, d’acord. Perillosíssim. Avui acceptem, amb normalitat, que es processi l’expresident Pujol quan li ha convingut a algú. O que ara li toqui el torn al senyor Rato. I no entro aquí en la presumpta culpabilitat de cadascun d’aquests casos i d’altres. Simplement, ens hauria d’ultratjar que algú, des de la pràctica política, decideixi quan i a qui es castiga, i a qui no. Qui és que se’n lliura, i qui no. Perquè tot això és típic d’estats totalitaris amb súbdits. El que està tenint lloc a Espanya és un atemptat escandalós a les llibertats individuals i a la democràcia de dret. I els polítics de Brussel·les s’haurien de preocupar d’això, també.

Com a afegitó, i posats a amoïnar-nos de posicions dominants, abans que no pas Google també hauríem de repassar el nostre (lliure?) mercat. I els polítics ens haurien d’explicar per què aquesta posició de defensa del consumidor que aplaudeixen a Brussel·les no la denuncien a Catalunya. Per exemple, no passa dia sense que vostès, vulguin o no, paguin alguns euros als bancs, accionistes de telefòniques, autopistes, aparcaments, aigua, gas, immobiliàries... -en el cas de La Caixa el fet esdevé ofensiu-. Es tracta de companyies que van ser monopolis de l’Estat -negocis d’escassa, o nul·la, competència de mercat encara-. Impossible escapar-se’n. Fins i tot en el pagament de multes. Perquè la realitat és que la crisi ha servit per reduir l’oferta del mercat bancari espanyol a mínims insuportables. Només queden quatre bancs importants: La Caixa, el Santander, BBVA i el Banc Sabadell. El pobre consumidor les passa magres. No hi ha competència. Ja s’ha ocupat algú, des del poder polític, que les entitats que anaven plegant fossin adquirides només per un d’aquests quatre.

La crisi ha significat un clar retrocés en les llibertats. Sobretot en les democràcies de porró, com la nostra. I no ha estat pas el “malvat mercat” qui ho ha provocat. Ni Google. Ha estat el poder públic en connivència amb els oligopolis, que molts, per innocents alguns, per estúpids d’altres, i per malintencionats la majoria, volen que confonguem amb “els mercats”. De Google ens en podem esborrar demà mateix. O deixar-lo d’utilitzar, si volem. Ara bé, qui ens esborra de la llista que gestiona el funcionari de torn? Aquell funcionari que segueix les consignes del llefiscós politiquet que potser ens té mania i que ara és al poder? Amb retard, però 1984 ja és aquí.

stats