Misc 21/12/2013

Mirar l'abstracció amb realisme

i
Guillem Frontera
3 min

Solíem revisitar i revisar l'obra dels grans artistes amb motiu dels aniversaris, cadascun dels quals posava al dia els coneixements assolits des de l'anterior i les variacions en l'estimació global que aquests nous coneixements havien suscitat.

L'activitat desplegada en aquestes commemoracions no sempre respon a un interès real del que hom commemora. Sovint els estudis i els fastos vénen propulsats pels professionals del ram, els gestors culturals, integrants d'uns lobis que, com tots aquests col·lectius de la conjura, tenen uns objectius propis que releguen a segon lloc la noble aspiració a fer-nos més cultes. Els límits de composició i d'actuació d'aquests lobis són tènues, aquarel·lats. I comparteixen territori fronterer amb la cultura -de límits encara més difusos i emmirallats, llegendari territori de paranys-. Entorn dels que s'hi dediquen a temps complet, s'hi belluguen, en qualitat de còmplices necessaris o coadjuvants, crítics, historiadors, agents, polítics i cunyades llurs.

Com és natural, ara tocaria que vingués un paràgraf al·lusiu a les honorables excepcions a la regla just ara esbossada: paràgraf que, en nom d'una més acomplerta justícia, es pot deixar en mans del lector.

Els objectius que abans eren prioritaris en tot programa de celebracions ara també són peces de caça que creuen inesperadament el camp visual dels escopeters. Operacions com la que Aznar proposava a Blesa amb obra de Gerardo Rueda obliguen a remoure les hemeroteques en cerca d'explicacions. Els diners alteren el calendari, i condueixen la nostra atenció vers un artista o un altre, com si es complissin cent anys del seu naixement.

Les subhastes de les grans cases, Sotheby's i Christie's, són responsables principals d'aquestes alteracions: els rècords de cotització torpedinen l'actualitat, tot obligant els mèdia a revisitar i revisar, ni que sigui sumàriament, l'obra d'aquests artistes en la qual el diner es posa a recer de turbulències financeres.

Cada setmana tenim nous rècords d'algunes coses -màxim pagat per una obra d'artista viu, ídem de l'any, d'un artista del segle XX, d'un gravat de Rembrandt-, en un exercici comercial que acabarà esdevenint l'únic judici crític autoritzat. Pertorbats per la profusió de materials informatius, didàctics i crítics promoguts des de les trinxeres culturals més diverses -ara tot és a l'abast-, finalment som temptats per l'exactitud del diner com a mesurador de tot el que es resisteix a ser avaluat amb criteris objectius inapel·lables.

Fa poc, una subhasta a Nova York focalitzava l'actualitat en la figura i l'obra de Norman Rockwell -en són col·leccionistes, verbigràcia, George Lucas i Steven Spielberg-: "En cada una de les escenes dibuixades per Rockwell hi ha una història sencera congelada". El que, en parlar de Rockwell, acaba sent la gran qüestió, és la dificultat d'etiquetatge de la seva feina: va ser un artista o un il·lustrador? La banalitat capital de la pregunta no reté crítics ni comentaristes en general: no podem anar- nos-en a jeure tranquil·lament sense decidir si era artista o il·lustrador -a internet trobareu material suficient per prendre partit, si us entretenen els assumptes pintorescos-. Ell es considerava il·lustrador, alhora que va manifestar alguna vegada el somni de tornar a néixer i esdevenir un gran pintor abstracte.

A partir d'aquest somni, podem recordar l'obra The connoisseur de Rockwell i preguntar-nos qui és l'home que hi veiem d'esquena mentre contempla -¿amb respecte, amb ironia, amb sarcasme?- un quadre abstracte pintat amb un realisme implacable. La pintura realista de l'abstracció desprèn ecos de Magritte. Nabokov acusava de banal l'extraordinària habilitat de Rockwell per captar instants de la vida americana del seu temps. Però en aquesta obra, Rockwell no s'atura en l'anècdota del visitant del MoMA (segurament), sinó que hi deixa flotar els interrogants sobre la seva identitat artística i algunes qüestions sobre la preponderància de l'abstracció respecte de la figuració de la qual es queixava aquells dies Ed Hopper.

Més endavant sabríem que l'art revolucionari, l'expressionisme abstracte, era una de les armes amb què la CIA pretenia contrarestar la seducció que exercia l'URSS en els intel·lectuals europeus. Així, Rockwell va practicar, en un mateix quadre, l'art revolucionari segons dues concepcions presentades com a antagòniques. Potser amb aquesta obra ens convidava a ampliar l'inventari de les compatibilitats i a afeblir l'exclusió com a procediment habitual de relació entre els humans.

stats