Publicitat
Publicitat

Miguel de Páramo: "El silenci és música"

Arriba tard. Somriure. Proximitat. Alegria. Seu i es recol·loca. S'acomoda i s'incorpora. Vibra. Amb tot el que ha fet i tot el que li queda per fer. Respira ambició i emoció; ganes d'explicar-se i d'evolucionar. Urgència, immediatesa, pressa. El Miguel viu instal·lat al ring de l'emoció i la lluita: sempre endavant. Caure i aixecar-se. I no queixar-se. Per res. Ni tan sols davant d'un bisturí: Què és aquesta cicatriu que tens al coll? El senyal d'un accident fatal: un centímetre més i em quedo tetraplègic.

PRIMER ACTE. Un accident de cotxe als 16 anys el va deixar mut i al límit de la vida. L'actitud, la joventut i la sort (el cotxe del darrere, 4 bombers) el van salvar. I ara, dedica la vida a la música amb un espectacle que no té igual: Wagner-Nirvana-Rihanna-Beatles-trance-rock-R&B-jazz-clàssic. Tot en un, un en tot: el Miguel connecta impossibles i improbables i explora els límits de la música. Què proposes exactament? Una experiència: una sensació nova que transporta i connecta el passat, el futur i el present. Un mix explosiu. Un geni de la fusió: Unificar perquè ja està tot inventat? No; això que jo faig és nou: és la primera vegada que algú fa un xou així. Silenci. Més sinceritat que vanitat i la pròxima pregunta: ¿És millor ser el primer que el millor? El millor de ser el primer -com tot a la vida- és que jugues amb avantatge.

SEGON ACTE. 75 hits en 90 minuts. Impacte rere impacte. Sorpresa rere sorpresa. Non-stop. No-treva. L'alè contingut: L'espectador necessita aquest nivell d'emoció? Sí. Impactes constants. Èxtasi permanent. I imprevisibilitat: que res passi al lloc ni al moment en què ho esperes. ¿Esperar és desesperar? Sí, la nostra generació no té paciència per a res: necessitem avançar ràpid. Xou, música, DJs, projeccions, cantants, orquestra i un piano protagonista: la magnitud de la posada en escena contrasta amb la brevetat dels temes: 75 hits repartits en 90 minuts surt a minut i poc per tema. ¿Això teu és com el Twitter de la música? Sí, podríem dir això. Un concert a cop de tuit: titulars de grans hits . Només el que és imprescindible.

TERCER ACTE. Té un do per apropar els clàssics als moderns i els moderns als clàssics. Tots units per la música; la música al servei de tots. Què ets tu, més xòuman o més músic? Jo sóc músic, però tinc bastant de xou: sóc de Granada i ho porto a la sang. El Miguel busca l'accés directe amb el públic: immediatesa, connexió, vincle. ¿La cultura ha d'entretenir? Sí. Clar i rotund: I ara, encara més. Fa una pausa i segueix: El concepte cultura s'ha redefinit: ara és molt més ampli i evoluciona en la mesura en què el món també ho fa. És important no quedar-se enrere i jugar la transformació a favor. Pur positivisme: Queixa't d'alguna cosa, li dic. Pausa i: Em queixo de les queixes. Queixar-se és absurd i no porta enlloc. Jo fa temps que no em queixo.

ACTE FINAL. El seu és un exemple de voler i poder; de tenir les coses clares i ser proactiu: Jo no tenia ni idea de com fer un espectacle. ¿I? Observant, mirant, preguntant i actuant s'arriba allà on vols: la qüestió és moure's. Tens un equip de 40 persones: portes tu els números? Els verds sí, els vermells no. Riu. ¿Surten (els números)? Sortiran: i sortiran molt bé. N'estic segur, perquè jo vull viure d'això. Seguretat i emoció en les paraules: Què té la música que genera aquest fenomen fan? La música mou el món. Com va dir Nietzsche, una vida sense música seria un error. Ens quedem en silenci i acabem: I el silenci, és música? Sí. Un pausa bèstia pot ser emocionant i brutal.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 21/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF