Publicitat
Publicitat

Massa bo per al que tu volies

Ves quina cosa, al presentador Jordi González li treuen el seu programa El gran debate , que fins ara conduïa aquest home en una cadena que no recordo. La veritat és que ho ignoro tot sobre aquest programa, perquè tinc per norma higiènica no mirar segons quines cadenes, i sobretot tinc com a norma de salut no mirar cap programa que presenti Jordi González. Abans ja li havien suspès un altre programa, perquè una marca d'embotits havia deixat d'anunciar-s'hi. Es veu que els fabricants de salsitxons van trobar que fins i tot per a ells feia lleig anunciar-se en un programa que no es podia mesclar ni amb els subproductes porcins.

Ja se sap que les productores i les cadenes s'han avesat, en les darreres dues dècades, a mesurar la seva feina en termes molt concrets: publicitat i audiència. No cal ser gaire viu per avaluar aquests paràmetres, la veritat. Ja sé que es fan moltes investigacions, i es gasten molts diners, per intentar dilucidar quins són els projectes que en principi poden aconseguir, en més abundància, aquests dos paràmetres: publicitat i audiència. Curiosament, gairebé sempre els candidats més calorosament escollits són els programes més abjectes, com els que s'ha especialitzat a presentar Jordi González. Com deien ell mateix i la seva germana espiritual Julia Otero en un dominical del passat cap de setmana, "No som barats, però som eficaços". És el principi fonamental de la professionalitat ben entesa, i no hi afegirem res més.

En fi, no és necessari personalitzar les coses. El que sí que és cert és que, des de fa molts d'anys, s'arrossega el debat al voltant de l'anomenada televisió porqueria. És un debat divertit, perquè les veus més inclements contra la televisió porqueria es tornen de sobte enormement indulgents amb el gènere només que rebin un contracte de col·laboració: el cas recent de l'escriptora Lucía Etxebarria ha estat eminent. I els mateixos presentadors d'aquesta mena de misèries, com el mateix Jordi González o com la inefable Mercedes Milá, acostumen a trobar les justificacions més peregrines (i enlairades) al que no és res més que una feina indigna però molt ben pagada.

No passa res; segurament la majoria faríem el mateix. ¿Qui no acceptaria una feina no desitjable, però no delictiva, a canvi d'una bona morterada de diners? En el fons, et lloguen perquè donis prestigi a una cosa que, d'entrada, no en té: a banda dels diners, ¿a qui no l'afalaga una proposta així? És un camí llarg i procel·lós: però després ve un dia que una marca deixa d'anunciar-se al teu programa, o que un partit polític deixa de voler sortir-hi. I aleshores se'n va tot a fer punyetes.

La competència és dura; la mala llet, cada dia més profunda; els sous, més alts i efímers. El teu programa, cada dia més dolent. I, tot i així, no surten els números. L'audiència que tu mateix has alimentat no en té prou amb el teu circ; en necessita un altre de més infame. Has estat massa bo per al que exigeix el teu públic. Tal vegada a la pròxima... Quina llàstima, xaval.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 23/09/2017

Consultar aquesta edició en PDF